1. Professionalisme, sistema nacional de salut i autogestió
La majoria de metges i infermeres assumim, com no es podria entendre d’altra manera, els valors de la professió.
Això implica treballar per l’excel·lència amb integritat i de forma honesta, independentment de l’àmbit de treball que ens hagi tocat o haguem escollit.
Si jo he exercit de metge de família en entitats tan diverses com l’Institut Català de la Salut, un consorci hospitalari concertat i una entitat de base associativa, he tingut el mateix compromís en cada ocasió amb els meus pacients? Evidentment si.
El programa de l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària que s’ha desenvolupat els darrers 30 anys (amb el qual ens hem format la majoria de professionals que exercim actualment) ha anat lligat al desenvolupament d’un sistema de salut públic, amb vocació universal i de qualitat. En part això s’ha aconseguit tot i que no s’ha pogut deslliurar de l’hospitalocentrisme.
Els professionals dels equips de base associativa formem part del sistema i tenim la vocació de treballar en el Servei Nacional de Salut.
2. Proveïdors versus planificadors
El sistema públic de salut a Catalunya s’ha desenvolupat de forma diferenciada. El mutualisme històric, els consorcis municipals i l’estructura de l’ICS han fet créixer un sistema amb diversitat de proveïdors entre els quals l’experiència de les EBAs és singular per l’aposta per l’autogestió dels professionals.
La planificació i compra de serveis en sanitat pública depèn única i exclusivament de l’administració. Aquesta ho podria exercir de forma transparent, exigint als proveïdors el compliment dels contractes i fent entrar i sortir del sistema entitats en funció de l’acompliment dels objectius en la prestació de serveis. Això que seria sa i convenient en la pràctica no s’ha exercit mai.
Volem una administració pública que exerceixi amb claredat i contundència la seva funció!
3. Llocs de treball públics versus sistema públic
Amb la crisi econòmica un sistema que semblava consolidat ha començat a trontollar. Si bé el finançament de la sanitat està patint tensions externes al propi sistema, ja feia anys que s’escoltaven veus que reclamaven una gestió més eficient. És equivocat voler arreglar la manca de diners amb una acceleració de mesures per fer-lo més eficient. Tenim el risc de fer-ho ràpid i malament.
Però davant l’amenaça certa de pèrdues de llocs de treball s’ha volgut confrontar la naturalesa dels llocs de treball (funcionarial vs altres) fent-lo equivalent a sanitat pública versus privada. Algú, utilitzant referents decimonònics demanava que no es privatitzés la propietat dels mitjans de producció!
El que caldria reclamar és una més gran responsabilitat de l’administració en l’exercici del seu paper, que és ni més ni menys que exercir un servei públic, finançar, planificar i comprar serveis amb criteris d’evidència científica i eficiència.
Després de la segona guerra mundial, el National Health Service, referent per a molts, va començar a plantejar-se quins eren els serveis que el sistema podia finançar i quins no. I foren alguns precursors de l’evidència científica com Archie Cochrane que van posar a sobre la taula els conceptes d’efectivitat i eficiència. L’estat hauria d’assumir amb determinació aquests conceptes i aguantar les envestides demagògiques i el desgast populista que algunes mesures poden ocasionar.
4. Risc
Els equips de bases associativa gestionem una part petita del sistema (3% de l’atenció primària de salut) des de fa més de 10 anys. Els professionals dels centres autogestionats assumim risc econòmic. És a dir, si no acomplim els objectius del contracte amb el sistema públic de salut, podem perdre diners. A més, com a entitats proveïdores en època de crisi hem de fer mans i mànigues per subsistir el dia a dia amb els retards i impagaments del contracte al qual ens sotmet l’administració, que és un risc no previst quan en època de bonança es va iniciar la nostra experiència.
5. Cost, satisfacció, eficiència, sostenibilitat
El que resulta incomprensible és que l’administració no faci públiques les dades sobre els resultats dels diferents tipus de gestió.
I els que són públics són tots en la mateixa direcció:
Bons resultats en salut, compliment òptim dels objectius, més accessibilitat i més cartera de serveis, innovació sense costos afegits, menor risc per a l’administració, més satisfacció de professionals i usuaris, centres amb millor satisfacció dels usuaris, posicionats entre els primers en el benchmàrquing de farmàcia, amb el cost per càpita més baix del sistema.
Què esperem?
Citació
Autor: Casasa Plana, Albert
Títol article: Per un sistema sanitari públic. Tenim dades!
Nom revista: APSalut. Volum 1. Número 3. Article 11
Data: 18 de juny de 2013
