Introducció a l’Antropologia de la Salut. Antropologia Mèdica: una mirada a la medicina

Des dels seus inicis fins a l’actualitat, l’antropologia sociocultural ha anat desenvolupant diverses teories per explicar molts comportaments de la vida social i cultural humana. Amb l’objectiu d’explicar aquesta variabilitat s’ha format un corpus teòric antropològic propi, sempre amb col·laboració i intercanvi de teories filosòfiques i sociològiques, sobre les quals s’estructuren els estudis antropològics actuals (Harris, 2006).

En aquest marc teòric, l’antropologia mèdica apareix com una branca recent de l’antropologia sociocultural. El 1963 Norman Scotch va fer un primer recull sobre les interpretacions de malaltia i curació que s’havien reflectit a algunes monografies i estudis realitzats fins al moment. En molts casos no es parlava de salut, però sí de malaltia, de curació i de màgia.

“Quan el pacient té febre o està inconscient degut a la visió d’un esperit, el mètode principal de tractament és mitjançant el massatge. El xamà bufa fum sobre tot el cos del pacient […]” (Wagley, en Harris, 2010:359)

Als anys 60 del segle XX l’antropologia mèdica va començar a adquirir rellevància gràcies no només a antropòlegs, també a metges interessats en l’antropologia i que veien en les ciències socials una manera de reflexionar sobre la medicina a més d’aportar eines que els poguessin ajudar a tractar a pacients culturalment diversos (Comelles, en Perdiguero i Comelles: 2000).

En l’actualitat, cada cop més professionals de la salut s’interessen per l’antropologia com una manera de conquerir i aportar la vessant social i cultural a la medicina, creient que aquests coneixements aporten qualitat també a la seva formació, sobretot pel que fa al col·lectiu d’infermeria, amb una llarga tradició de formació antropològica (ib: 2000).

Actualment, quan parlem d’antropologia mèdica, parlem d’una disciplina molt crítica i desmitificadora dels diferents sistemes mèdics, que relaciona aquests amb els contextos polítics, socials i històrics, de manera indissoluble.

Tanmateix, l’antropologia mèdica està considerada com a eclèctica, però es podria definir com “[…] l’estudi de les dimensions socials i culturals de la salut i la malaltia i els diferents sistemes mèdics […]” (Stolcke, en Esteban et al. 2010:10). Aquesta definició però, no engloba la relació tan important entre cos-biologia i cultura o les diverses ideologies sobre el cos en la producció de la salut, la malaltia i les formes de curar i diagnosticar.

Una de les discussions més importants que ha desenvolupat l’antropologia sociocultural i que la mateixa antropologia mèdica està desafiant ha estat la reflexió sobre el dualisme cartesià natura-cultura. El concepte cultura va sorgir com a antítesi a la idea de que els factors biològics i naturals eren els que provocaven la varietat dels comportaments humans. La cultura sorgia per mantenir que allò que diferencia l’home de la resta del món animal i biològic, és justament la capacitat de donar contingut a l’existència, interpretar i dotar de significats simbòlics el món en el què es viu (Stolcke, en ib.).

Com cita Rubin: “La gana és la gana però el que s’entén per gana està determinat per la cultura. […] Sexe és sexe, però el que s’entén per sexe està determinat igualment per la cultura“ (Rubin en ib.). És a dir, l’antropologia utilitza aquest constructe teòric per reflexionar sobre la relació entre cultura i natura. El procés biològic de la gana és igual per a tothom en tant que éssers vius, però els aliments que es poden menjar i els que no, la manera en què es mengen i amb qui es menja, és cultura i no és igual per a tothom. El mateix passa amb la sexualitat i altres processos biològics.

Respecte a l’antropologia mèdica, al binomi natura-cultura s’afegeix un altre dualisme com biologia-cultura, però també la necessitat d’analitzar les emocions i la importància del cos en la construcció de la cultura (Perdiguero i Comelles, 2000).

Per exemple, al llarg dels darrers 25 anys del segle XIX i de principis del segle XX, la ciència es va convertir en una gran aliada de la defensa de la inferioritat femenina. Amb arguments mèdics i fent al·lusió a la seva naturalesa, es justificava la seva inferioritat, no només intel·lectualment, també físicament:

“Però el verdader cavall de batalla en debat sobre les capacitats femenines venia plantejat per la craniologia, abans per la frenologia, i consistia en delimitar les facultats intel·lectuals de les dones” (Aresti, 2001:57).

Es tractava de “[…]proveir d’evidència científica els prejudicis sexistes sobre la inferioritat mental de les dones […]”, utilitzant consideracions tals com que el cervell de la dona era menys pesat que el de l’home i de característiques diferents, i per tant, com que l’home era pres com l’únic model, la dona era d’una naturalesa inferior (íb. 2001:58).

Aquestes consideracions eren valors i creences, en definitiva, eren cultura. 

La biomedicina

En l’actualitat, un concepte que els antropòlegs mèdics més crítics desenvolupen és el de la biomedicina, per denominar la medicina al·lopàtica, occidental, tradicional, moderna. La biomedicina, que centra la seva visió del món en la biologia, en la malaltia individual i biològica, en símptomes objectius, és analitzada com un producte cultural, amb els seus valors i concepcions socials. Els sabers biomèdics es troben impregnats d’ideologia, de continguts socials i culturals, a l’igual que altres formes d’atendre la salut i la malaltia, com l’homeopatia, la quiropràctica, etc. o de sabers més populars, com l’espiritualisme, les herbes remeieres, entre d’altres. Totes aquestes medicines són considerades com “institucions” en tant que institueixen una manera determinada d’intervenir sobre la malaltia i sobre el malalt. (Menéndez, 1994).

Aquesta crítica a la biomedicina és evidenciada també per metges antropòlegs, com Arthur Kleinman, qui considera que:

L’estudi i l’anàlisi antropològic de la medicina occidental es posa al mateix nivell que altres medicines alternatives o d’altres cultures, posant èmfasi en que tant la medicina com la ciència són productes originats per la cultura i la societat, que aporten una visió determinada sobre el cos, la malaltia, el malalt, el tractament i la curació. (Martínez, 2011).

Tanmateix, la biomedicina coexisteix amb altres tradicions terapèutiques en un mateix context i el malalt, en la cerca de la salut perduda, passa per diferents itineraris terapèutics: en la nostra cultura passarà segurament pel metge i si aquest no li resol el problema consultarà amb homeòpates, quiropràctics… mentre es compra unes herbes que puguin alleugerir el seu dolor o patiment i pot acabar recorrent a alguns xamans que el podrien atendre a moltes de les nostres ciutats.

Aportacions de l’antropologia mèdica a la medicina

D’acord amb el que s’ha comentat fins ara, l’antropologia mèdica reflexiona i estudia sobre el concepte de salut, malaltia, patiment… a diferents cultures i, en ocasions, en termes comparatius, aportant informació sobre quin significat simbòlic té la malaltia i la curació des del punt de vista individual, social i cultural.

Seguint aquest argument, l’antropologia mèdica té “[…] el privilegi i l’obligació de parar una renovada atenció a l’experiència humana, al patiment, al seu significat i a la seva interpretació […]” (Good, 2003:60). Es tracta de saber què significa ser un ésser humà a les diferents cultures.

L’antropologia mèdica també atén els estudis de gènere i salut, des de l’estudi dels estereotips de gènere en la salut fins als nous reptes de la reproducció assistida, entesa aquesta com un producte científic però alhora cultural que genera canvis en la forma d’entendre el concepte de família; passant per la potenciació d’estudis mèdics en que les variables socials, culturals i psicològiques estiguin presents; l’anàlisi de la dona com a consumidora de salut, entre molts d’altres.

Aborda estudis sobre la relació entre la desigualtat social i la salut dins dels sistemes sanitaris, fent èmfasi en la importància d’una medicina social.

Estudia el significat simbòlic del cos, els significats del patiment no només per l’individu sino també per la comunitat; les narratives dels pacients i familiars sobre l’aflicció i el dolor a diverses cultures, inclosa la nostra.

A tall d’exemple, trobem estudis on depenent de la religió o laïcisme del pacient hi ha un cert grau d’acceptació del dolor, dolor físic i patiment. Els pacients catòlics i jueus tenen una major tolerància al dolor, considerant-lo com a redemptor, al contrari que els protestants i els musulmans, considerant que el dolor és inútil, i tot això dins del marc dels Estats Units. Les diferències de percepció del dolor, però, desapareixen a la següent generació en què els fills d’uns i dels altres expressen una inhibició del dolor més acord amb la cultura nord-americana, degut, principalment, a que es troben més allunyats de la “matriu cultural” dels seus pares (Le Breton, 1999).

Com podem veure, aquesta disciplina, té una visió relativista sobre la malaltia i les estratègies de curació, sent crítica amb la biomedicina, com una de les institucions fonamentals d’exercici de poder en la nostra societat. La salut i les institucions sanitàries són considerades eines per l’exercici de poder. El poder des del concepte de Foucault de biopoder i la biopolítica de la població, en que el cos-biològic, el cos que neix, que emmalalteix, que mor, que es fa gran, està sotmès a una sèrie de regulacions i controls per part de l’estat, que controla aquests processos biològics des d’un punt de vista polític i no només de salut (Foucault, 2003). Les institucions, per tant, s’apoderen de l’organització de la vida i de la mort dels individus de la seva societat, abordant, per una banda, el poder que exerceixen els professionals sanitaris des dels col·legis professionals, i per l’altra, el poder exercit des de les consultes i hospitals, analitzant els rituals de poder metge-pacient en els espais de salut.

L’antropologia mèdica aporta crítica i reflexió, anàlisi i estudi sobre el procés de salut, malaltia i atenció. Estudia els diferents sistemes sanitaris incloent el propi, intentant, i no sempre aconseguint, que no existeixi l’etnocentrisme en l’anàlisi o, al menys ser conscient del que suposa pertànyer a una cultura i alhora estudiar-la, amb els seus biaixos i les seves dificultats.

Els antropòlegs i els científics socials en general treballen amb l’etnografia, realitzant treballs de camp que els permetin observar el procés de salut i malaltia que pretenen estudiar. També treballen amb entrevistes i històries de vida. Els estudis antropològics són eminentment qualitatius i poden aportar a la medicina aquells valors que normalment no es tenen en compte i que, a molts estudis epidemiològics, acaben amb l’afegitó d’“aspectes culturals i socials” que tothom intueix què és però que no s’especifica enlloc (Comelles en Perdiguero i Comelles, 2006). Un dels camps interessants i que necessita un estudi qualitatiu, a més del quantitatiu, és el de les malalties cròniques, que demanen estudiar no només el procés biològic que les condiciona, també els aspectes socials, culturals i econòmics, establint l’etnoepidemiologia, que pugui combinar tant la metodologia quantitativa com la qualitativa (Guix, en Romani: 2013).

Conclusions

L’antropologia mèdica està molt viva. El mes de setembre de 2014 es va celebrar el XIII Congrés d’Antropologia de l’Estat Espanyol (Periferias, Fronteras y Diálogos) on es van presentar múltiples i interessants estudis. A mode d’exemple, es van exposar treballs relacionats amb les narratives de pacients amb depressió que expliquen el seu patiment en termes exclusivament biomèdics i científics, de química i neurologia, demostrant que molts pacients coneixen perfectament el llenguatge biomèdic, però que també obvien les altres vessants (socials, psicològiques…); un estudi en una unitat d’hemodiàlisi on es mostra una atenció terapèutica relegada al tema mecànic del cor sense altres consideracions; un assaig sobre entrevistes a dones que donen a llum i que denuncien “violència obstètrica”; un estudi sobre la percepció del risc i la salut per treballadores sexuals; treballs sobre l’esquizofrènia com a percepció d’un dolor crònic, i molts més relacionats amb l’antropologia de la salut i l’alimentació, l’antropologia de la gana (en termes històrics i en termes mèdics com l’anorèxia), la immigració, les creences i les polítiques transnacionals, entre d’altres. (Andreu et al. 2014).

Al llarg d’aquest article hem intentat exposar què és l’antropologia mèdica alhora que hem afegit una mirada antropològica a la medicina. Hem volgut transmetre que quan parlem de salut o malaltia dels individus i de la comunitat, estem parlant d’un aspecte que modifica tot el seu món, no només la seva biologia, també el seu itinerari vital i el de la seva comunitat o família i com, en funció de la seva societat i la seva cultura, transformen i interpreten la malaltia o la salut.

“En totes les societats, fins i tot en el món modern  en el que els omnímodes ordres morals han començat a trencar-se, les malalties greus indueixen a homes i dones a fer front a les dimensions morals de la vida. Al cap i a la fi, una tasca bàsica ‘de l’acció de la cultura’ és transformar el dolor humà en patiment i en contrarestar la malaltia amb el tractament” (Obeyesekere, en Good, 2003:60).

[1] Les cites estan traduïdes per l’autora de l’original.

[1] L’antropologia acadèmica moderna té els seus inicis amb l’anglès E. B. Tylor (1832-1917) i el nord-americà L. H. Morgan (1818-1881), que proposen un trencament epistemològic innovador: el treball de camp i l’observació participant com a eines de treball en antropologia, tot i que de forma incipient. De totes maneres, la mateixa antropologia és poc dogmàtica respecte al seu naixement, ja que alguns autors consideren que ja Herodot contempla l’interès per l’altre. (Martínez Veiga, 2010).

[1] Existeixen moltes definicions i tractats envers el concepte de cultura. El significat amb el que treballem és el de la cultura entesa com un conjunt d’estils i tradicions apresos i estesos a tota la societat, inclosos els seus modes repetitius i pautats de pensament (Harris, 2006).  Tanmateix, la cultura inclou valors, símbols, normes i pràctiques (Langdon i Wiik, 2010).

Bibliografia

• Andreu A, Bodoque Y, Comas d’Argemir D, Pujadas J, Roca J, Soronellas M (eds). Periferias, fronteras y diálogos. Una lectura antropológica de los retos de nuestra sociedad actual. Publicacions URV: Tarragona, 2014).
• Aresti, N. Médicos, Donjuanes y mujeres modernas. Los ideales de feminidad y masculinidad en el primer tercio del siglo XX. Servicio Editorial. Universidad del País Vasco: Bilbao, 2001.
• Esteban ML, Comelles JM, Díez. (eds). C. Antropología, género, salud y atención. Edicions Bellaterra: Barcelona; 2010.
• Good BJ. Medicina, racionalidad y experiencia. Edicions Bellaterra: Barcelona; 2003.
• Harris, M. Antropología cultural. Ed. Alianza Editorial: Madrid; 2006.
• Kleinman A, Benson P. La vida moral de los que sufren enfermedad y el fracaso existencial de la medicina. Monografías. Humanitas, Nº2; pp17-26.
• Le Breton, A. Antropología del dolor. Seix Barral: Barcelona, 1999.
• Martínez Hernáez, A. Antropología médica. Teorías sobre la cultura, el poder y la enfermedad. Anthropos Editorial: Rubí (Barcelona); 2011.
• Martínez Veiga, U. Historia de la antropología. Formaciones socioeconómicas y praxis antropológicas, teorías e ideologías. UNED: Madrid, 2010.
• Menéndez E. La enfermedad y la curación. ¿Qué es medicina tradicional? Alteridades, 1994 4 (7): pp. 71-83.
• Perdiguero E, Comelles JM. (eds). Medicina y cultura. Estudios entre la antropología y la medicina. Edicions Bellaterra: Barcelona; 2000.
• Romaní, O (ed). Etnografía, metodologías cualitativas e investigación en salud: un debate abierto. Publicacions URV: Tarragona; 2013.