Amb el pas del temps he crescut i segueixo provant de créixer com a persona i com a professional de la salut. Durant aquest procés hi ha coses que les he après sol i moltes altres que me les han ensenyat o m’han guiat per a aprendre-les.
El procés d’aprenentatge, com molts d’altres a la vida, depèn al final de tot del nostre esforç i determinació, però és inqüestionable que com també molts altres processos de la vida, les persones i les circumstàncies que ens envolten hi influeixen decisivament.
D’altra manera costaria d’entendre com un paio de ciències com jo es deleix per l’ortografia, la literatura, l’arquitectura antiga i l’art. Uns quants mestres que ho vivien, els hi encantava i ho sabien transmetre, ho han fet possible.
En canvi, matèries que d’entrada m’interessaven com la filosofia, o la mateixes trauma o ginecologia durant la carrera, s’han trobat amb persones que o no les vivien prou bé o no les sabien transmetre i m’han conduït a desestimar-les com a opció laboral o intel·lectual.
L’ensenyar a altres persones, a altres professionals, forma part del nostre deure com a sanitaris competents. Ens obliga a estar al dia, refrescar conceptes, interrogar-nos a nosaltres mateixos i fer un esforç d’empatitzar i transmetre no només coneixements, sinó també habilitats i actituds. I tornant al que deia abans, tots i totes sabem com voldríem que ens ensenyessin a treballar i com no voldríem que ens en ensenyessin de cap manera.
El preu que acabarem pagant no és només aquest esforç, sinó també la manca de suport d’alguns pacients, o d’alguns companys o institucions, la desgana d’alguns discents, l’ineludible portfoli i resta de burocràcia que ens obliga a justificar i a enquadrar la nostra relació, o la manca de reconeixement d’aquesta tasca dins de diferents àmbits de la salut o de la societat. I sobretot, adonar-nos que ens hem fet grans i l’evidència de que metges amb cromosoma XY som una espècie en extinció.
Les retribucions, obviant les econòmiques per no trinxar-nos de riure, també són destacables. Sovint imperceptibles, però destacables. Veure com ha crescut com a persona i professional algú a qui has ensenyat, que és perfectament capaç de treballar al teu costat millor que tu i ara ensenyar-te coses ell o ella, i que ensenya també a nous aprenents i aprenentes és la traca final i, com diu l’anunci, no té preu. A la vegada, també hi ha compensacions més immediates com la companyia o el suport a la consulta, xuclar una nova concepció generacional del món i de la salut, fer sopars i festes, anar a congressos i veure que podem ser útils per alguna cosa més que per visitar.
La docència, l’ensenyar, ha de ser voluntari. Mai per obligació. Tindrem etapes i èpoques vitals i professionals en què la disposició a fer-ho serà més o menys important. Per això és clau que tinguem en ment que només nosaltres sabem quan i com estem més preparats per fer-ho i hem de fer-ho només en aquestes circumstàncies.
Ensenyar és tan important com curar. Sovint els errors diagnòstics i terapèutics els podem revertir. Les negligències en docència és més probable que deixin seqüeles.
Tanmateix és tan gratificant fer-ho que no ens en podem estar.
Visca la docència… lliure!
Citació
Autor: Casanovas Font, Jordi
Títol article: El preu de la docència
Revista: APSalut. Volum 3. Número 3. Article 50
Data: 2 de juny de 2015
