Cristina Molas. Fisioterapeuta EAP Vic (CAP El Remei)
El sedentarisme i la inactivitat física s’han constituït com un estil de vida emergent en l’últim segle, especialment en els països més industrialitzats. Alguns autors han arribat a descriure aquest fenomen com “l’epidèmia del segle XXI”, doncs s’ha vist que té un gran impacte sobre la salut general de la població.
Ambdós són considerats uns dels principals factors de risc de les malalties no-transmissibles (MNT) com la diabetis, les malalties cardiovasculars o alguns tipus de càncer1 i també un clar factor reductor de l’esperança de vida de la població. Tan sols les MNT van representar el 60% del volum total de causes de mortalitat a nivell mundial l’any 2014 i s’estima que l’any 2020, és a dir l’any que ve, ja representin un 73% de totes les morts2.
Davant d’aquesta situació en l’última dècada s’han generant diversos plans estratègics a diferents escales, tant a nivell mundial, com nacional o local per fomentar la població a dur un estil de vida més actiu i saludable.
L’activitat física (AF) s’utilitza com un concepte “paraigües” que engloba qualsevol moviment actiu que impliqui el sistema múscul-esquelètic i generi una despesa energètica en l’organisme. D’aquesta manera els desplaçaments, la tasca laboral, les activitats domèstiques, l’exercici físic o l’esport i el lleure poden ser diferents formes de realitzar activitat física.
Cada cop hi ha estudis amb evidència més alta que confirmen l’activitat física com un gran factor preventiu de certes malalties3, reductor de morbiditats o directament el principal tractament efectiu per sobre de l’administració de fàrmacs, com és en el cas de les lumbàlgies mecàniques.
Robert B.Butler, metge, investigador sobre longevitat i primer director del National Institute of Aging (NIA) als Estats Units, va concloure: “Si l’exercici i l’activitat física es poguessin envasar com un comprimit, serien el medicament més àmpliament prescrit i beneficiós per a la població”.
Des de l’atenció primària (AP), com a primer nivell d’atenció, s’arriba a un nombrós i divers volum de població. Això juntament amb la premissa de que els professionals de l’AP són considerats la principal font de confiança i recerca d’informació sobre salut, fa que sigui un col·lectiu amb gran capacitat d’impacte en l’estil de vida poblacional.
A través de la consulta mèdica i d’infermeria hi ha dues principals formes de combatre el sedentarisme i la inactivitat: una d’elles és el consell sanitari i l’altra és la prescripció d’activitat física.
El consell sanitari es basa en proporcionar informació i motivar al pacient a tenir una vida quotidiana més activa o recomanar alguna pràctica esportiva aprofitant el seu pas per la consulta. En canvi, la prescripció d’exercici requereix una mica més de temps d’atenció i consisteix en valorar les aptituds del pacient, la condició física o estat de salut, i tenir en compte la seva situació laboral, personal i emocional per formular un pla d’activitat ajustat a les capacitats i necessitats individuals, marcant uns objectius clars i establint un seguiment.
Un estudi realitzat l’any 2003 a Espanya en Atenció Primària va concloure que la sola recomanació (“consell mínim”) d’exercici no era suficient per crear adherència dels pacients a plans de vida més actius4; en canvi, sí que tenien efectes positius el fet de dedicar 20-30 minuts a programar una forma d’activitat física concreta i el fet d’utilitzar mesures de valoració de la condició física del pacient per poder-la revalorar en la posterior cita de seguiment.
Tota aquesta informació ens fa pensar en la importància de trobar estratègies efectives que alhora es puguin dur a terme de forma senzilla i àgil dins el marc de la consulta mèdica.
Una de les propostes és l’aplicació del mètode FITT (acrònim de: freqüència, intensitat, temps i tipus) que ens serveix per oferir una “dosi” adaptada a les necessitats i preferències de cada usuari. Els descriptors del pla FITT són una forma senzilla d’explicar a cada usuari de quina manera creiem que ha de realitzar l’activitat física i que alhora li permeti organitzar-se i autogestionar-se en el seu dia a dia. Passar d’un concepte més aviat abstracte “he de fet activitat” o “m’he de moure més” a tenir clara quina activitat, com d’intensa, quanta estona i quants dies, demostra tenir un efecte positiu.
–Freqüència: descriu la quantitat de repetició; són les vegades que l’usuari ha de realitzar l’activitat per setmana. El més habitual i recomanat és de 3 a 5 dies per setmana, però cal ajustar-ho a la motivació del pacient, a la disponibilitat de temps lliure i a la condició física inicial. Hi ha persones a qui beneficiarà començar fent una hora d’activitat física un dia a la setmana i d’altres a qui, per trencar amb el sedentarisme, podem recomanar començar caminant 10-30 minuts cada dia.
–Intensitat: descriu el nivell d’esforç necessari per realitzar l’AF. Generalment es classifica en lleu, moderat o vigorós. Hi ha diverses formes de quantificar-lo i en aquest cas el més important és que la pròpia persona sigui capaç d’automesurar-ho i regular-ho. Podem fer-ho a través de la freqüència cardio-respiratòria (FCR), el grau de dispnea o tenint en compte la despesa metabòlica de les activitats calculada en METs (el MET és la unitat de mesura bàsica del metabolisme basal establert l’estàndard en 1.5).
D’aquesta manera a una persona d’edat avançada li podem ensenyar a valorar la sensació d’ofec; si es tracta d’una persona jove a qui li motiva utilitzar les noves tecnologies li podem ensenyar a calcular els % de FCR amb un pulsòmetre digital (tipus rellotge o de pit); i a una persona amb marcats hàbits sedentaris li podem explicar quines activitats del dia a dia (feines de la llar, formes de desplaçar-se, estils d’oci, etc.) tenen uns nivells més alts de despesa energètica i animar-la a incrementar la quantitat d’aquests tipus d’activitats.
–Temps: és la dosificació de la duració de les sessions i la seva progressió en temps. Partint de les bases que recomana la OMS d’acumular fins a 300 minuts a la setmana d’activitat cardiorespiratòria moderada i de 75 minuts d’activitats de força/resistència en intensitat moderada o vigorosa, podem adequar a cada perfil de persona un timming de sessions. Generalment és recomanable iniciar-se amb sessions curtes i progressar des dels 20 fins als 60 minuts de mitjana. En aquest apartat també es poden definir descansos o intervals de pausa/activitat en una mateixa sessió per facilitar l’acumulació de dosi de l’activitat i incrementar-ne el temps total.
–Tipus: especifica la modalitat d’activitat a realitzar, per exemple: nedar, caminar, anar amb bici, córrer, pujar escales, etc. Per aconsellar o especificar el tipus d’exercici cal tenir un bon coneixement de l’estat de salut de base o patologia de la persona i, sobretot, si hi ha factors de risc per al desenvolupament de l’activitat física o si aquests factors estan controlats.
A tall d’exemple podríem aconsellar activitats “sense impacte” (com anar amb bicicleta o realitzar activitats a l’aigua) en persones amb dolències a malucs, genolls o turmells i, en canvi, podríem recomanar caminar a l’estil de marxa nòrdica a persones que tinguin feines sedentàries on la mobilitat de braços i espatlles durant el dia a dia és molt minsa.
En definitiva: la quantitat d’activitat que es necessita per reduir significativament els factors de risc de desenvolupar malalties cròniques és considerablement menor a la quantitat d’activitat o exercici que es necessita per tenir uns elevats nivells de forma física. D’aquesta afirmació podem treure com a conclusió que el major repte i principal objectiu que s’hauria de tenir des de l’Atenció Primària és aplicar estratègies efectives en la motivació i adherència de la població a l’hora de mantenir uns estils de vida més actius amb nivells d’activitat física més elevats.
Tal com s’ha exposat al llarg d’aquest article els descriptors FITT poden ser utilitzats amb facilitat i certa agilitat a l’hora de prescriure una “recepta” d’activitat física i han demostrat ser més efectius que el simple consell.
Així, per acabar aquest article, que és alhora una declaració d’intencions, encoratjo a tots els professionals sanitaris a prendre una actitud positiva per combatre el repte del sedentarisme i la inactivitat a la què ens empeny la industrialització i les noves tecnologies i seguir trobant, junts, noves i més formes de motivar a la població a mantenir uns hàbits més saludables.
Bibliografia
- World Health Organization. “Recomendaciones mundiales sobre actividad física para la salud.” (2010).
- Farré Fernández, María. La gimnàstica laboral i la seva contribució per aconseguir un patró adequat d’activitat física durant la jornada laboral. Treball de fi de grau. 2017.
- Cristi-Montero, Carlos, et al. “¡ Sedentarismo e inactividad física no son lo mismo!: una actualización de conceptos orientada a la prescripción del ejercicio físico para la salud.” Revista médica de Chile 143.8 (2015): 1089-1090.https://bjsm.bmj.com/content/bjsports/50/18/1109.full.pdf
- Atención Primaria “Sobre la prescripción del ejercicio físico”, Elsevier, 1 Jul 2018.
Citació
Autor: Molas, Cristina
Títol: Des de l’atenció primària: consell o prescripció d’activitat?
Revista: APSalut. Volum 7. Número 3. Article 134
Data: 3 de juny de 2019
