Autor: Àlex Pasarin. Cap de Servei de Rehabilitació de l’Hospital San Rafael
SITUACIÓ ACTUAL
Avui en dia la major part de la demanda assistencial en patologia d’Aparell Locomotor és la d’origen degeneratiu (l’artrosi) i en la seva forma crònica (d’anys d’evolució), molt per sobre de l’aguda o la d’origen traumàtic. Aquet fet ve donat per l’envelliment, cada cop més important, de la nostra població però també per altres factors com són: la manca d’activitat física, sobretot després de la jubilació, el sedentarisme per manca d’exercici físic regular i, molt important, la pobra percepció de salut que té gran part de la població si més no a Barcelona ciutat. D’altra banda els metges, la sanitat i els mitjans de comunicació han donat una falsa imatge dels grans avenços de la medicina que sembla que ho puguem “curar” tot.
No hem d’oblidar que dintre de les possibilitats terapèutiques de la medicina actual per fer front a la patologia degenerativa, les millors i més eficients són només pal·liatives. Les pròtesis de maluc o genoll no restauren un maluc o un genoll com l’original, els tractaments de fisioteràpia només solucionen alguns problemes aguts i els tractaments farmacològics són simptomàtics. Una prova de les limitacions dels tractaments convencionals és la proliferació als mitjans de comunicació de tractaments alternatius que es venen com a tractaments curatius. D’altra banda, no hem d’oblidar que la medicina només cura algunes malalties i que l’artrosi, o els problemes degeneratius no són una malaltia, en la major part de casos, sinó que és el deteriorament progressiu de l’aparell locomotor.
POSSIBILITATS D’ACCIÓ ENVERS AL PROBLEMA
Les úniques accions sanitàries que tenen un nivell de recomanació “A” per a tots els problemes crònics que ens ocupen són: l’educació i l’exercici per sobre dels tractaments farmacològics, “les corrents” i inclús molts tractaments quirúrgics.1, 2
L’EDUCACIÓ
Nelson Mandela deia: L’educació és l’arma més poderosa que podeu utilitzar per canviar el món. Aquesta educació sanitària vol dir que els metges hem d’explicar al pacient que el seu problema no té solució, que l’únic que podem fer és donar-li eines perquè es trobi millor, per exemple: no hi ha cap tractament que faci desaparèixer el dolor lumbar d’anys d’evolució de forma absoluta. L’educació també inclou que hem d’explicar que el principal responsable de la salut és el propi pacient, que si no fa res nosaltres no el podrem ajudar.
També cal reflexionar que durant anys hem ensenyat als pacients a ser dependents de nosaltres, que ells eren un subjecte passiu i que no havien fer res per ells mateixos a part de prendre la medicació i fer repòs. A més hem de reconèixer que sovint és més fàcil per un metge fer una recepta, enviar-lo a rehabilitació o indicar una intervenció que dir-li al pacient que o es cuida ell o no podem ajudar-lo. Això costa molt!
L’EXERCICI
En la dècada que estem del segon mil·lenni, ja era hora, s’ha començat a estendre la necessitat de prescriure exercici per part dels professionals sanitaris, fins i tot per part de les institucions corresponents. No tots ni a tot arreu però els metges, infermers i fisioterapeutes comencen a prescriure exercici als seus pacients, tant en problemes de l’aparell locomotor com metabòlics, cardíacs, respiratoris, etc. Durant aquest any s’ha introduït la marxa nòrdica en 17 o 19 centres d’atenció primària de Barcelona, a l’Hospital Sant Rafael ho vàrem fer el 2006.
Agafem perspectiva i revisem llibres, no internet. L’any 1891, al penúltim segle del mil·lenni passat el Dr. D.G.M. Schreber publica un llibre titulat: “Gimnasia de Sala. Médica e Higiénica” a les pàgines 15 i 16 diu: “Comparad si no al afeminado cortesano cuya endeble constitución gime bajo el peso de las enfermedades que son consecuencia de su misma mol·lície, atreviéndose a penes á servirse de sus manos delicades y de sus débiles brazos, con el robusto campesino, dotado de órganos fuertes y vigorosos, aunque nutrido con groseros alimenos y expuesto á la intempèrie de todas las estaciones. La frugalidad de sus costumbres y la actividad á que le obliga la índole especial de sus ocupaciones, son, puede decirse, el orígen principal de esa robustez y benestar físico que tanto envidian los habitantes de las grandes poblaciones”.
En aquest paràgraf l’autor ens parla de que el dur treball del “campesino” el manté en bon estat de salut comparat amb el ciutadà acomodat. No hem d’oblidar que el malmès, per tots els costats, concepte “Activitat Física” vol dir: Moviment voluntari produït per la musculatura esquelètica. Requereix consum d’energia, per sobre del nivell basal. Són les activitats habituals de la vida diària: fregar, treballar a l’ordinador, caminar, pujar i baixar escales…
Per què cal fer exercici? Perquè cada cop més i ja passava en aquells anys, la gent en fa menys i això junt amb el deteriorament que acompanya als anys de vida sobre músculs, ossos i articulacions fa que ens espatllem cada cop més. La definició d’exercici és: moviment voluntari produït per la musculatura esquelètica. Planificat estructurat i sistematitzat. Amb un objectiu definit: mantenir i millorar les qualitats físiques, psicològiques i socials. És a dir, l’objectiu és donar SALUT a qui en fa.3
Amb aquest concepte el Dr. Schreber escrivia aquest llibre explicant uns exercicis molt senzills per fer a casa i millorar la salut. Recordem que el seu llibre no està sota la Medicina Basada en l’Evidència ni amb bibliografia ni res.
REFLEXIONS
S’ha d’esborrar el concepte de que el treball espatlla, al contrari, et manté fort. El que passa és que el treball cada cop requereix menys activitat física.
S’ha d’ensenyar que si la feina té pocs requeriments físics has de fer exercici. S’ha d’estar més fort que la feina que fas.
S’ha d’ensenyar que amb el pas dels anys tots perdem capacitats físiques, és el camí cap a la mort, per tant quan més forts estiguem de joves millor arribarem a vells.
A Sanitat hem d’ensenyar això i sobretot a les poblacions joves, els més grans no els arreglarem però si no incidim en la gent jove cada cop tindrem més problemes sense solució i recordem que els recursos de la sanitat són i seran sempre limitats.
Que avui per avui als centres sanitaris ensenyem a fer exercicis pel mal d’esquena, d’espatlla o de genolls està bé, però la situació ideal seria que a les famílies i a l’escola s’adoctrinés, i m’atreveixo a utilitzar aquest mot, als nens i nenes a estar i ser forts per viure plenament les seves vides. Tant de cos com d’esperit. Si això no es comença a fer ara els problemes sanitaris d’aquí a 50 anys seran inassolibles de resoldre.
No hem de convertir els centres sanitaris en gimnasos, només i mentres no canviï la situació educacional hem d’ensenyar. La responsabilitat d’utilitzar les eines que donem als pacients és d’ells.
Bibliografia
1 Jyrki A Kettunen, Arsi Harilainen, Jerker Sandelin, Dietrich Schlenzka, Kalevi Hletanlemi, Seppo Seitsalo, Miguelito Perex, Antti Malmivaara and _Urho M Kujala. Knee arthroscopy and exercise versus exercice only for chronic patellofemoral pain syndrome: a randomized controlled trial. BMC Med 2007; 5:38
2 E. Vignon, J.P. Valat, M. Rossignol, B. Avouac, S. Rozenberg, P. Thoumie, et al. Osteoarthritis of the knee and hip and activity: A systematic international review and synthesis (OASIS). Joint Bone Spine, 73 (2006), pp. 442-455
3 Caspersen CJ, Powell KE, Christenson GM. Physical activity, exercise, and physical fitness: definitions and distinctions for health-related research. Public Health Rep. [Internet] [cited 2017 Feb 6]; 100: 126–131Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/3920711. 2
Citació
Autor: Pasarín, Alex
Títol: Artrosi, problemes degeneratius de l’aparell locomotor. Exercici físic, eina de salut
Revista: APSalut. Volum 7. Número 3. Article 133
Data: 5 de juny de 2019
