Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“La professió infermera està reconeguda i se’n parla molt però encara ens falta molt, moltíssim, per avançar i poder estar al lloc on ens correspon a les infermeres”
Diplomada en infermeria l’any 1991, Alba Brugués i Brugués sent, viu i estima la seva professió. La seva vasta trajectòria professional versa sobre tres grans eixos que li han permès aportar una mirada àmplia de la infermeria: l’assistència, la gestió i la docència.
Ha exercit a l’àmbit hospitalari i a l’atenció primària. Va començar treballant a urgències de l’Hospital Bellvitge i al cap de dos anys va optar per conèixer la primària a Santa Margarida de Montbui. Seduïda per la ruralitat, va treballar uns anys sent la infermera d’un petit poble de l’Anoia, a La Torre de Claramunt.
El punt d’inflexió en la seva carrera professional comença amb un càrrec de direcció a Barcelona, i s’endinsa en l’àmbit de la gestió com a adjunta a direcció dels equips d’atenció primària a Sant Martí de Provençals a Barcelona i més tard va ocupar el càrrec d’adjunta a la direcció-gerència de CASAP. També va ser directora de cures de l’Institut Català de la Salut durant dos anys, i actualment ocupa de nou el càrrec d’adjunta a la direcció-gerència a CASAP.
Paral·lelament, quan es va implantar l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària a Catalunya, ja des de l’inici va formar part del Comitè Pedagògic, portant la direcció del desenvolupament de la formació “Fonaments conceptuals d’IFiC”.
Actualment és tutora del curs d’Infermeria Familiar i Comunitària d’ABP (Aprenentatge Basat en Problemes) unificat per a tots els residents de les totes les Unitats Docents de Catalunya.
Estretament vinculada a l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), ha exercit diferents càrrecs dins de l’entitat: vocal, vicepresidenta i actualment n’és la presidenta.
Per què et va motivar la ruralitat?
A la ruralitat és on es pot desenvolupar més al 100% la professió infermera.
Sóc d’un poble molt petit, Castellolí, on he viscut molts anys, i quan em van oferir la plaça a La Torre de Claramunt era el lloc que més em seduïa. Sempre he dit que l’atenció primària rural ha estat la meva gran escola com a infermera, perquè en un lloc rural estàs molt sola, fas el que toca a cada moment -sense plantejar-te si fas gestió de casos o gestió de la demanda- i és un gran aprenentatge d’humanitat. Pots fer realment un abordatge molt i molt integral de les persones, des del punt de vista més social, de salut, de prevenció, i de vegades també et venen a veure per coses insòlites… però aquesta és la part més humana de la infermeria! Després he pogut desenvolupar temes de gestió a partir dels coneixements que vaig obtenir estant 7 anys en un entorn rural o semirural.
Què t’aporta estar connectada amb diferents entitats i institucions vinculades a la professió? (AIFiCC, Societat Catalana de Gestió Sanitària de l’ACMCB, Consell de la Professió Infermera del Departament de Salut, etc.)
Realment la infermera pot fer molt més del que està fent.
Quan acabem la carrera tenim un cos de coneixements molt alt i unes expectatives que si després no les desenvolupem en el món professional es van quedant petits. Tenir una visió tant de gestió, com assistencial, com de docència i una mica de recerca t’obre el món. I t’adones que la professió infermera no està prou valorada en aquest país. Penso que podem fer molt més.
Amb els coneixements actuals i la gran qualitat de la infermera a Catalunya -ens estan mirant a molts lloc d’Europa i d’Espanya- no està prou reconeguda a nivell de desenvolupament competencial. No em refereixo a temes laborals ni sindicalistes, sinó d’evolució professional.
El rol de la infermera està a l’alça…
Necessitem eines per desenvolupar la nostra professió, tant de ràtios com de regulació de lleis, per exemple la prescripció infermera, i sovint ens trobem que no ens acaben d’obrir les portes.
A nivell pràctic, les persones que atenem al dia a dia a la consulta, a la comunitat i a nivell familiar, la confiança que tenen cap a la infermera és molt gran. A nivell polític si que s’anomena però potser no s’ho acaben de creure perquè després no tenim les eines necessàries per a treballar. També parlaria de lideratge. Hi ha d’haver moltes més infermeres que prenguin decisions i no hi són… perquè si algú està en una taula on es prenen decisions i tu no hi ets, algú les pren per tu.
Les infermeres dins l’equip assistencial.
Un equip ha de basar-se en un rol de confiances on tothom pot aportar.
En els equips d’Atenció Primària cal aconseguir treballar en un veritable equip. Que tothom respecti a tothom, que tothom comparteixi els seus coneixements i que ningú passi per sobre de ningú en les pròpies decisions com a professional. I això és pel bé de les persones que atenem, no és perquè vulguem créixer i tenir títols. Pensem que la nostra visió holística, global i humanista, que és pròpia de la professió, és bona per les persones que atenem cada dia.
Què és cuidar?
Primerament és escoltar molt a la persona que tens al davant, respectar-li els seus valors i manera de pensar, i sobretot acompanyar-lo a prendre les seves pròpies decisions tenint tota la informació possible. I nosaltres li hem de donar. Parlem molt i hauríem d’escoltar molt més. Tenim tendència a pensar que “tu professional en saps” i “tu usuari no en saps”, i això no és així.
Com apoderem els pacients vers la seva salut. Ho estem fent bé?
Falta, falta… però és cert que en els darrers anys aquesta orientació ha estat molt més important, els centres de salut ens hem obert més, sortint a la comunitat. Hem de treballar amb associacions de veïns, escoles, etc… donar aquest valor afegit d’educació sanitària per la salut. I no podem fer-ho només dins de les consultes. Cal avançar-nos i quan sortim al carrer parlar més de salut, i no tant de malaltia.
Una cosa que reivindiquem és que per fer això necessitem eines. I bàsicament són tres: formació, temps i ràtios de professionals adequats.
Portar a terme programes comunitaris requereix coneixements, perquè no tothom està preparat per fer-ho, i d’altra banda, la comunitària no pot ser una “maria” sinó que ha de constar a l’agenda del dia a dia dels professionals que en fan.
Una frase o una paraula habitual de la infermera?
“Què necessita? Què li passa?”
I a partir d’aquí desencadenes tot el que volen explicar-te.
Les emocions a la feina. Com es gestionen?
Compartir les emocions amb els companys ens ajuda a superar les angoixes i càrregues emocionals que ens emportem a casa en el nostre dia a dia. Per això són molt importants les sessions d’equip que fem al migdia, perquè segurament el que et passa a tu li passa a la persona del costat i entre tots ens hem d’ajudar.
Des de fa mig any Can Bou-CASAP és centre docent d’UDACEBA. Què cal potenciar en l’aprenentatge dels residents d’Infermeria Familiar i Comunitària?
Per a un resident l’àmbit assistencial és basic. Actualment estan molt instaurats la recerca i la visió comunitària com a valor afegit de l’especialitat. Però s’ha de ser molt bo en tot el que fa referència a l’assistència i basat en l’evidència científica. Això és el que dona l’alta qualitat assistencial amb rigor científic.
Què oferiu des del CASAP que us diferenciï de la resta de centres docents?
Destacaria dos aspectes: el desenvolupament de les competències infermeres, tan a adults com a pediatria. Hem creat un sistema organitzatiu on la infermera és la porta d’entrada de totes les persones que atenem. I en segon lloc, el treball en equip. Volem que el desenvolupament de les competències de les infermeres no sigui individual sinó transversal, treballant en equip amb el pediatre, el metge de família, la treballadora social, l’auxiliar d’infermeria, l’administratiu i l’odontòleg. Això permet pujar el nivell d’excel·lència.
Què és allò que un resident no pot oblidar mai?
Que és un professional de la salut. I que és una feina molt humanista però amb el rigor de la ciència que l’avala.
Una pista…
Quelcom que contribueixi a:
- Ser un bon líder.
Escoltar la gent.
- Conciliar vida professional i familiar.
Això és molt difícil però quan estimes la teva professió ho fas.
- Fer més sostenible el nostre sistema sanitari.
Treure visites de poc valor i tots els temes burocràtics. Els sistemes d’informació han de servir per desburocratitzar i que tots els professionals assistencials facin clínica, no burocràcia.
Amb què et quedes: una paraula, una mirada, un gest o un somriure?
Una mirada.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Alba Brugués
Revista: APSalut. Volum 8. Número 1. Article 153
Data: 20 de febrer de 2020
