Autors: Violeta Uriach, Anna Fuentes, Neus Pérez, Pedro Ojea i Carla Cabrera, de l’EAP Dreta de l’Eixample (CAP Roger de Flor). Berta Muntadas i Esther Campillo, de l’EAP Vic (CAP El Remei). Mariona Teixidor, de l’EAP Sardenya.
La pandèmia del Coronavirus ha estat sense cap mena de dubte un repte per a tothom a tots nivells. Els/les professionals sanitàries ens hem hagut d’adaptar, organitzar, optimitzar i reinventar per cobrir les necessitats assistencials i a la vegada protegir-nos.
A nivell d’atenció primària aquest canvi ha estat brutal i com sempre, ha respost de manera ràpida i eficient, donant atenció presencial i telefònica als pacients de manera admirable.
Poc es parla de l’impacte d’aquesta pandèmia pels metges i metgesses residents. Metges/esses que estan en formació i que de cop, es troben amb les responsabilitats d’un metge/essa adjunta. Que han hagut d’anul·lar rotacions formatives, projectes d’investigació, vacances… i treballar com a adjunt, amb menys supervisió que fins ara i amb uns protocols que canvien en pocs dies. Tot un repte.
Volem fer un petit recull d’experiències sobre com ho han viscut els nostres residents.
“Per mi va ser molt dur estar en quarantena a l’haver presentat clínica i haver tingut un contacte proper amb un cas confirmat. Vaig tenir por de contagiar als meus familiars, tot i que vaig prendre totes les mesures recomanades. També em sabia greu no poder ajudar als meus col·legues. Era conscient de la feinada que tenien i per mi era dur no poder fer un cop de mà”.
“Estic fent teletreball, i em sento despenjada, com si no tingués tutor/a. Evidentment quan he tingut algun dubte important, he tingut ajuda, però pels petits dubtes i incerteses que sorgeixen durant l’activitat assistencial m’he sentit sola”.
“Mai t’imagines viure un esdeveniment mundial d’aquestes característiques, sempre penses que passen lluny, que no et passen a tu. A l’inici ho vaig viure com una cosa aliena a mi però dia a dia vaig anant assumint que era un fet real, que s’estenia ràpidament i comences a veure la teva vida, el teu dia a dia d’una manera molt diferent ”.
“Ho vius molt diferent que la gent que no treballa en l’entorn sanitari, ja que quasi no tens temps d’estar a casa, vius a l’hospital i el poc temps que tens el dediques a tasques que tenies abandonades: llegir un llibre, acabar aquella sèrie que tenies pendent, ioga, meditació… coses que ens nodreixen mental i físicament”.
“El meu principal impacte ha estat la incertesa general, passes de ser resident amb supervisió a ser totalment autònom, no tens cap adjunt referent. Agafes autonomia, però et genera inseguretat”.
“En alguns moments he notat que a nivell de responsabilitat era una més de l’equip, però quan feia alguna proposta de millora m’he sentit menys escoltada al ser resident”.
“Per mi va ser molt dur la sobrecàrrega assistencial, sobretot a nivell de trucades telefòniques. Els pacients volien respostes clares i taxatives i no els les podíem donar, això resulta frustrant. Els canvis de protocols constants tampoc ajudaven”.
“He tingut la sensació de més dificultats de desconnexió”, comenta una de les residents més joves. “A l’arribar a casa, a la televisió, xarxes socials, missatges personals… tot sobre el mateix. M’ha costat dormir diversos dies”.
“Fem torns molt llargs i esgotadors. Amb la incertesa de saber si tornarà a haver-hi una nova onada de casos o es mantindrà estable. Sense saber si demà estarem en un altre servei o ens canviaran de zona. Tot canvia constantment, horaris, grups de treball, protocols…”
“Quan em van dir que el meu test era positiu, només patia pel risc de poder contagiar a pacients, als companys/es o als meus. Tot i les mesures de protecció estem molt exposats”.
“En una situació tan delicada, tan complexa, va ser molt dur l’amenaça de pròrroga de la residència, alguns R4 ja tenim projectes pensats a l’acabar la residència i per mi va suposar una angoixa sumada, sort que finalment es va retirar la llei”.
“Trobo que alguns residents hem viscut una sobrecàrrega assistencial brutal, alguns hem fet torns de 12 hores durant diversos dies a la setmana sense descansar i ha resultat esgotador, psicològica i físicament”.
“Jo he estat de baixa per motius mèdics, pel que he viscut la situació en la distància. Ha estat frustrant no poder ajudar. Però he vist als meus companys/es treballant de valent i crec que cal destacar la gran importància de l’atenció primària per la salut comunitària”.
“A l’hospital treballes amb adjunts d’especialitats que fa anys que no treballen a urgències. Fa uns mesos al ser un resident “petit” eres inexpert i ara ets un dels que té un bon maneig de la situació”.
“Un mes o dos es converteixen en tota una vida, el temps passa lent i sents que el dia d’avui no és gaire diferent que el d’ahir. Segueixo una rutina fixa. Trobo a faltar moltes coses, abans simplement vivies el dia a dia organitzant plans, sense adonar-te de la importància d’una abraçada, d’un passeig o de prendre un refrigeri a una terrasseta amb els amics”.
“Tenir temps pels pacients m’ha permès gaudir de cuidar i de tractar bé als pacients, detectant que la major complexitat i moltes vegades la base de la malaltia, depèn de l’estat en què es troba la nostra ment. He après a accedir a aquesta ment amb empatia i a començar a curar a partir d’aquí”.
“Fer domicilis és tot un repte. Pel risc augmentat i la dificultat d’atendre amb tot l’equipament necessari de protecció”.
“A l’inici vaig notar una sensació col·lectiva de caos, por i inseguretat davant una malaltia desconeguda sense evidència científica ni tractament, però mica en mica els protocols han deixat de modificar-se cada 48 hores i poc a poc s’ha normalitzat la situació i podem treballar d’una manera més normalitzada”.
“El dol és molt dur. La pèrdua d’alguns pacients coneguts, parlar amb els seus familiars… El no poder fer una vetlla, acompanyar i acomiadar als seus familiars”.
“No hi ha paraules per descriure tot el que hem viscut aquestes setmanes”.
“Les urgències que hem vist, al CAP o a l’hospital són realment urgents. Penso que caldria que la ciutadania recordi què és i què no és urgent per tal de descol·lapsar els serveis urgents i optimitzar els recursos sanitaris quan tot això passi”.
“Fent teletreball m’he sentit sola i col·lapsada. És una feina molt important i poc visibilitzada”.
“És molt dur veure a un senyor de 80 anys que podria ser el teu avi i que no pugui estar acompanyat dels seus familiars. Veure com un fill no pot acudir a l’hospital per acomiadar-se del seu pare. Mantenir la sang freda en situacions així no és fàcil”.
“He descobert una manera diferent d’atendre als pacients, per telèfon. Al principi em sentia insegura, però aviat vaig veure que era una molt bona eina, tot i presentar limitacions. Considero que he après molt i si he tingut dubtes, m’he sentit acompanyada pels meus col·legues, tot i la distància”.
“Una de les coses positives és el treball en equip. Tinc la sensació que entre els companys/es residents hem fet més pinya que mai”.
“Aquesta pandèmia ha portat moments d’introspecció, pau, però també nerviosisme, ansietat, preocupació… un cúmul d’emocions que faran que aquesta etapa sigui de gran creixement personal, m’atreveixo a dir que per a totes. Quedarà gravat amb foc dins nostre per sempre”.
“Hem aplicat la Telemedicina en estat pur, la pandèmia ens ha generat reptes, i crec que les professionals d’atenció primària hem sabut respondre”.
“M’emociono cada vespre, al sentir els aplaudiments. Espero que la població vegi la importància de tenir una sanitat pública de qualitat i que la base és tenir als i les professionals amb unes condicions laborals dignes i materials apropiats. No es pot treballar sota mínims”.
“Molts pacients ens fan arribar mostres de suport, només puc donar-los les gràcies”.
És difícil posar paraules per descriure sensacions i emocions tan intenses com les que estem vivint aquests dies.. però aquest és un petit recull. Només podem dir: ànims, gràcies i queda un dia menys.
Citació
Autors: Uriach, Violeta; Fuentes, Anna; Pérez, Neus; Ojea, Pedro; Cabrera, Carla; Muntadas, Berta; Campillo, Esther; Teixidor, Mariona.
Títol: D’un dia per l’altre. CORONAVIRUS. Màster en gestió de la incertesa
Revista: APSalut. Volum 8. Número 2. Article 154
Data: 15 de juny 2020
