Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“Amb la formació i la professionalització, les infermeres hem traspassat la barrera antiga i limitant d’una professió subordinada, per convertir-nos en necessàries i autònomes. En col·laboració amb altres disciplines la infermeria esdevé imprescindible”
La Judith Vila Garcia és infermera i tutora d’Infermeria Familiar i Comunitària a l’EAP Sardenya. Des de sempre tenia clar que volia ser infermera, i tot i que també desitjava fer magisteri, la balança es va decantar cap a la infermeria. En el procés d’aprenentatge, va descobrir la feina a l’Atenció Primària i la importància de la nutrició en la salut de les persones. Després de treballar en diferents àmbits de la salut, va arribar al CAP Sardenya on pot treballar combinant les seves tres passions professionals: l’Ensenyament, la Nutrició i la Salut Familiar i Comunitària.
El rol de les infermeres en el desenvolupament de nous models d’atenció i cura a la comunitat. Quins grans canvis recordes des que vas començar com a infermera?
L’essència del paper de la infermeria es manté intacte des dels inicis de la professió, com és l’atenció i l’acompanyament. Evidentment però, han canviat coses fonamentals com són l’autonomia, l’especialització i la docència.
El 2020, Any Internacional de la Infermera i la Llevadora, ha estat un any marcat per la pandèmia de la COVID19. Com ha canviat la tasca de la infermera amb l’arribada del coronavirus? Podem dir que hi haurà un abans i un després?
En gran mesura la figura del que ara coneixem com la infermera va néixer justament en escenaris bèl·lics i de catàstrofes, amb la necessitat d’atendre els malalts i els ferits, fins que el segle XIX s’estableixen les bases per la revalorització de la infermeria. Capriciosa casualitat que justament aquest 2020 en plena pandèmia mundial sigui l’Any Internacional de la Infermeria, sedimentat i fent palès la importància dels nostre paper en la societat, des de les nostres predecessores fins el dia d’avui. Amb l’arribada de la COVID-19 la nostra feina no ha canviat sinó que ha hagut d’adaptar-se a les necessitats i possiblement en aquesta adaptació es donaran descobertes que podran perdurar en un futur.
La crisi sanitària ha posat de manifest, entre d’altres, la falta de professionals sanitaris.
La falta de personal d’infermeria en el nostre entorn és un problema que portem arrossegant des de fa temps, ja fa anys que tenim un dèficit amb una ràtio d’infermera per sota de la mitjana Europea. Però amb la COVID s’ha agreujat exponencialment. Esperem que aprofitant aquestes circumstàncies les autoritats sanitàries posin fil a l’agulla en aquest sentit. No només en l’augment de places per formar a les professionals, sinó que un cop formades tinguin feina i feina de qualitat, ja que en ocasions les professionals excel·lentment formades marxen a altres països on ofereixen millors condicions que aquí.
En què es diferencia la infermera familiar i comunitària de la resta d’especialitats d’infermeria (del treball, de salut mental, geriàtriques, llevadores…)
Està clar que cada especialitat té unes característiques particulars pròpies de cada branca. Potser el que caldria destacar són les coses que tenen en comú més que les diferències, que és treballar per prestar la millor atenció a les persones, famílies i a la comunitat d’una manera directe i íntegra.
Formació i competències de les futures especialistes. Què potenciaries i què canviaries.
El 29 de juny es va publicar al BOE/ SAS 1729/2010 l’aprovació del programa formatiu de l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària. Tot i que és una especialitat relativament jove, és d’inici fort. La possibilitat de formar-te en equips multidisciplinaris permet el desenvolupament de competències pròpies de l’especialitat. Caldria donar-li una mica més de bagatge per valorar canvis que millorin realment la formació de manera efectiva.
Dins el mateix CAP trobem infermeria d’adults, infermeria pediàtrica… sembla que hi ha una tendència cap a una major especialització?
No es tracta de subespecilitats sinó que l’especialista en l’àmbit de la Infermeria Familiar i Comunitària està formada en cures avançades i l’atenció directa a les persones i a la comunitat al llarg de tot el seu cicle vital i en totes les seves etapes, des del naixement fins a la mort.
La infermera és clau en la promoció de la salut, la prevenció i el tractament de malalties. Es valora prou?
La infermeria és una professió al servei de la societat i en general ben valorada. Segons l’estudi PLAENSA 2018 sobre la percepció i satisfacció en Atenció Primària, les preguntes que fan referència a la infermeria com són ‘La infermera l’escolta i es fa càrrec’, ‘El tracte personal d’infermeria’ i si ‘L’usuari creu que està en bones mans’, la satisfacció és altíssima, superant el 92%.
Trenquem estigmes… el clàssic “el metge ordena i la infermera obeeix”. Com ha canviat?
La infermera té una llarga història i des de les primeres accions documentades s’ha lluitat per donar resposta a les necessitats de les persones en termes de salut. Però ja fa temps que amb la formació i professionalització s’ha traspassat aquesta barrera antiga i limitant d’una professió subordinada al servei d’un altre, per convertir-se en necessària i autònoma. I en col·laboració amb altres disciplines es torna imprescindible.
Demandes i reptes de futur del col·lectiu.
La infermeria és un repte constant, això ens ha donat major competència, autonomia i professionalització. Faltaria un lideratge potent en diversos àmbits per fer-nos més visibles. La prescripció infermera és una demanda històrica i sembla que cada cop està més a prop.
Tenir cura, una activitat tan antiga com la humanitat
La Judith quan plega de treballar és infermera dels seus, de la seva família i amics?
Una infermera ho és les 24 hores, i si aquesta faceta permet ajudar al meus ho faig de bon grat.
Cuidar és quelcom que es porta dins?
Tenir cura és una activitat tan antiga com la humanitat. La reacció enfront el primer plor d’una criatura és un dels millors exemples de la necessitat de tenir cura.
Que és allò que més t’agrada de la teva professió.
El tracte amb les persones i la possibilitat de fer docència.
La infermera és vocacional?
Hi ha una part de vocació que jo crec que és innegable, la infermeria és la professionalització de l’acte de tenir cura que dèiem abans i això et dura tota la vida.
Quines qualitats creus que hauria de tenir qualsevol persona que vulgui ser infermera?
Empatia, responsabilitat, proactivitat, integritat i bondat.
Quin consell donaries als nous residents IIR?
Que aprenguin de cada minut i gaudeixin de la seva tasca cada segon.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Judith Vila
Revista: APSalut. Volum 8. Número 4. Article 167
Data: 5 de desembre de 2020
