Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“Volia ajudar a trencar el cercle viciós d’un país amb molta pobresa i participar en un projecte on em sentís que realment estàs fent una tasca útil formant a la gent local, generant llocs de treball i empoderant a les persones”
Oberta al món, exploradora, amb ànsies de viure i conèixer. Nascuda a Girona, la Mariona Alarcón va optar per desenvolupar la seva carrera professional a Barcelona. Va començar fisioteràpia però passat el primer curs es va passar a Medicina, sempre acompanyada del teatre, la seva vàlvula artística.
Va formar-se al Clínic. Fer la rotació de MFiC li va despertar la motivació cap a la vessant comunitària, impulsada també pel director del grup de teatre de la Facultat de Medicina i metge de família. Va fer la residència al CAP Sagrada Família on encara avui hi treballa, com a metgessa de família adjunta.
Coneixem la seva darrera experiència a la Índia poc abans de l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Un voluntariat de dos mesos amb la Fundació Vicente Ferrer a les urgències d’un gran hospital.
El teu pas com a MIR.
Vaig fer la residència a UDACEBA, encantadíssima, i vaig descobrir la medicina de família. Actualment és una mica diferent de la que fèiem fins ara… M’agrada molt viatjar i conèixer noves cultures, i vaig fer dues estades fora. Una amb el programa Hippokrates a una zona rural d’Escòcia. I la rotació externa la vaig fer a Argentina, també a una zona rural de baix nivell socioeconòmic.
D’on sorgeix la idea d’anar a la Índia?
Sempre havia tingut el cuquet de marxar a fer un voluntariat fora de la comoditat de treballar aquí. Acabada la residència vaig pensar que era un bon moment, em sentia preparada i a nivell professional podia aportar. La meva experiència ha estat intensa. Volia participar en algun projecte i el de la Fundació Vicente Ferrer pensava que podia encaixar, perquè era un lloc on vas a col·laborar, on hi ha necessitat però no és una emergència.
Un gir inesperat en la teva cooperació a Kalyandurg (Andhra Pradesh).
Inicialment, havia de participar en un projecte de diabetis, similar a una consulta externa i amb enfoc de medicina familiar i comunitària. Però a l’arribar allà, em van demanar de treballar a urgències de l’hospital perquè era on tenien major necessitat. Va ser un canvi radical… a mi les urgències no m’apassionen, em generen certa inseguretat. Vaig veure patologia a la que no estava acostumada però t’has d’adaptar a les necessitats perquè al cap i a la fi, vas a prestar els teus coneixement i a col·laborar per intentar ser útil. També vaig tenir ocasió de fer formació a infermeria sobre peu diabètic. I quan podia aportava coneixements de medicina de família, tant a infermeria com a medicina.
Fotografia cedida per la Fundació Vicenç Ferrer
Recolzament de la Fundació i guiatge als cooperants.
A la Fundació estàs bastant entre coixins perquè donen allotjament, alimentació i acompanyament als voluntaris i cooperants. Durant el meu dia a dia estava sobretot amb personal d’infermeria, la majoria parlaven anglès i m’hi vaig entendre molt bé. Em traduïen el que em deien els pacients perquè allà parlen telugu. Vaig aprendre a dir algunes paraules com dolor, mal de cap, mal de panxa… Tenia de referent la coordinadora de voluntaris de medicina i ens veiem un cop per setmana. Amb dos dels metges amb qui vaig treballar, la relació va ser una mica tensa perquè crec que el fet de ser una dona estrangera, amb més coneixements que ells, no ho acceptaven bé i no vaig rebre gaire ajuda per part seva… temes culturals.
… Un viatge intern per la Mariona?
Si, sobretot amb com he vist com es tracta la dona a l’Índia. És un xoc important. A l’hospital mateix hi ha bastanta jerarquia i els mateixos metges tracten en força ocasions amb poc respecte a infermeria. M’havia de mossegar la llengua. Però intentava que veiessin que les dones s’han de fer valdre, que són capaces i que no es poden menystenir. Encara que des de la Fundació hi treballen intensament des de fa anys, queda molta feina per fer, estan a anys llum.
També estan estigmatitzades les persones amb discapacitat. T’adones que hi ha molta discriminació en molts aspectes. Una dona viuda allà està menyspreada, i sovint apartada de la societat, quan no té cap culpa que se li hagi mort el marit. La veritat és que he tornat bastant revolucionada amb el tema feminisme…
Parlem d’una població de 1.400 M de persones de les quals 400 M estan al llindar de la pobresa. És possible la Igualtat d’oportunitats amb aquestes xifres?
És un país de contrastos màxims. Les infermeres que tenen uns estudis i una professió cobren 100 € o menys, i no poden estalviar. Tot i tenir recursos mai podran pagar-se un bitllet d’avió per viatjar fora de l’Índia, per exemple. És un abisme. La Fundació porta 52 anys treballant a l’Índia i tot i que hi ha hagut moltes millores, com són més camps de conreu, més feina… hi ha molta gent i la distribució dels recursos és molt desigual perquè tothom tingui una vida digna. Però hi ha esperança, mica en mica.
Falta de recursos sanitaris?
Si. Allà els hospitals governamentals són gratis… però hi vas i t’esgarrifes. Alguns metges són molt potents però d’altres han estudiat medicina Ayurveda i no tenen els coneixements de la medicina convencional que coneixem aquí. I d’altra banda hi ha grans hospitals amb molts recursos, però són privats i la gent no hi pot accedir. Vaig tenir dos infarts i el problema era el preu de l’ambulància per traslladar el pacient a un hospital amb més recursos. Però clar… o es traslladava o moria. Molta de la població que atenia a l’hospital de la Fundació, no té diners per poder pagar-se proves mèdiques, medicaments, trasllats en ambulància, tot.
Anàlisi DAFO d’una experiència transformadora
El que més et va emocionar.
Quan algú sense recursos et vol donar com a agraïment a un esforç que estàs fent. Una pacient que no coneixia de res i era ben pobra em va convidar a sopar a casa seva. La gent d’allà està molt agraïda amb la Fundació perquè els dóna educació, sanitat, feina… que d’altra manera no tindrien. Et tracten especialment bé.
El que més et va impactar.
Que els diners puguin limitar tant l’atenció sanitària. Fins i tot que una atenció d’urgències, que de vegades va de minuts, estigui del tot lligada als recursos econòmics perquè fins que no paguen no s’actua per atendre al malalt. Val a dir que a la Fundació intenten que això no passi. Aquí no sabem valorar gens ni mica el que tenim. I això et confronta amb la realitat. Aquí ho tenim tot. I allà tenir una mica, implica tenir diners.
Què vas trobar a faltar.
Comoditats personals. La primera nit vaig trobar que el llit era molt dur, però després descobreixes que els indis no tenen llits, dormen al terra. Però especialment, una dutxa perquè allà fèiem servir una galleda. I evidentment família i amics.
El lema de la Fundació: Transformar el món i transformar-nos nosaltres mateixos.
Les experiències que tenim a la vida, ja siguin les més rutinàries o les més extraordinàries han de servir per anar-nos transformant en positiu, i així poder aportar al nostre entorn més proper. Com a metgessa de família, ara que començo com a adjunta, seguir formant-me i estar actualitzada, per poder aportar el meu granet de sorra i tractar, a cada pacient, de la millor manera possible.
Metgessa entre bambolines
“A Girona ja havia fet teatre, des de l’institut. Quan vaig venir a Barcelona volia seguir-ho, i justament a la Facultat de Medicina hi havia el grup de teatre, amb qui segueixo encara ara vinculada. Com sovint dic fer teatre m’ha “salvat la vida” en alguns moments. No tot és medicina i et permet desenvolupar una altra faceta, la part més artística. I a la vegada és una via d’escapatòria en els moments d’estrès”.
Com es complementen medicina i teatre.
Molt! Crec que és molt útil, tant dins com fora d’una consulta, saber-se expressar i tenir recursos per comunicar-se amb el pacient. El teatre et dóna aquestes eines, diferents maneres d’expressar-te i comunicar-te.
La pandèmia com a motor de canvi, per retornar als valors humans i respectar la natura. És així?
Espero que, si hi ha canvis de forma permanent, siguin per bé. M’agradaria pensar que com a societat, en puguem treure coses positives: un tracte més humà i una consciència més sostenible.
Aprenentatge de la Covid-19.
La capacitat d’adaptació. Hem descobert una patologia nova, setmana a setmana ens han canviat els protocols i a nivell professional la capacitat d’observació i aprenentatge.
No podem caure en alarmismes. És important buscar sempre les fonts fiables per tenir informació contrastada i de qualitat i poder transmetre-la als nostres pacients i transmetre’ls també confiança en la ciència.
Arrel de la pandèmia també he vist que és fantàstic poder treballar en un equip en el que ens ajudem, ens escoltem i ens recolzem. A nivell personal i professional. És un gust. Vaig a treballar molt contenta, em sento molt afortunada.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Mariona Alarcón
Revista: APSalut. Volum 9. Número 1. Article 171
Data: 15 de febrer de 2021
