Autora: Gemma Férriz, MFiC, tutora i Coordinadora Docent CAP Sagrada Família
Doncs sí, estem en pandèmia i quan ens ajuntem, no més de sis, és clar, en el bar, a l’acabar la consulta, a l’entrar de guàrdia, la conversa sempre és la mateixa…estem cansats, quan tornarà la normalitat…i jo també estic cansada, és clar, però també crec que estem vivint una oportunitat excepcional. És genial!. No, no m’he tornat boja. O sí…
Evidentment, ningú no hagués desitjat viure aquesta situació amb totes les conseqüències sanitàries, econòmiques i socials, per la població mundial. Però dit això, com deia una persona molt sàvia, la meva àvia, “som al ball, hem de ballar”.
I per explicar-me, m’ajudaré del diccionari per analitzar la situació que estem vivint. A veure on ens porta…
Pandèmia: Malaltia epidèmica estesa a molts països i que afecta a molts individus del mateix país a la vegada. Perquè una malaltia pugui denominar-se així, aquesta ha de tenir un alt grau de capacitat d’infectar i un fàcil trasllat d’un sector geogràfic a l’altre.
Doncs sí, estem en pandèmia. I Això esdevé en una…
Crisi humanitària: Esdeveniment singular o una sèrie d’esdeveniments que amenacen la salut, la seguretat o el benestar d’una comunitat o un gran grup de persones.
I, evidentment, ens genera:
Por: La por és definida clínicament com una pertorbació angoixant de l’ànim a causa d’un risc o dany real o imaginari. És també una aprensió que té algú que li passi alguna cosa contrària al que desitja. Des del punt de vista biològic, la por és un esquema adaptatiu, i constitueix un mecanisme de supervivència i de defensa, sorgit per permetre a l’individu respondre davant de situacions adverses amb rapidesa i eficàcia. En aquest sentit, és normal i beneficiós per a l’individu i per la seva espècie. També la por pot ser un estimul per poder reaccionar, o avisar d’algun perill vinent.
Anem bé! La por pot ser positiva! I aleshores desenvolupem la nostra…
Resiliència
- En ciència de materials, la resiliència és la capacitat d’un material d’absorbir energia quan es deforma de manera elàstica per l’efecte d’una força i de dissipar-la un cop la força desapareix, mesurant el seu grau de retorn a l’estat original.
- En psicología, és la capacitat que té una persona per a resistir i afrontar situacions traumàtiques per tal de “tornar” al nostre estat estàndard, a més també és l’aptitud de reaccionar positivament malgrat les dificultats.
Quan un subjecte es comporta de manera resilient, pot recuperar-se després d’una vivència traumàtica i fins i tot pot sortir-ne enfortit. La resiliència no és una qualitat innata sinó que aquesta és un conjunt de conductes, accions i pensaments.
És important tenir en compte que la capacitat de resistència no és només superar una situació profundament estressant, sinó també sortir d’aquesta situació amb un “funcionament competent”. La resiliència comporta que una persona es recuperi de la desgràcia com una persona més perfeccionada i més àgil. Ser resilient no significa que no pateixi conflictes ni inquietuds, sinó que sap superar-los.
Així doncs, podem fer-ho. Però què cal? Què és el més important que ens pot portar a afrontar la situació?
Compromís: Obligació contreta per una promesa, una paraula donada.
I sovint, per no dir sempre, aquest compromís l’hem hagut de signar amb nosaltres mateixos. Si no, no ens enganyem, res funciona.
I quan ens comprometem, quan decidim fer-ho, cal donar un pas endavant. Cal sortir de la nostra zona de confort.
La zona de confort és un estat de comportament en el qual la persona opera a una condició d’«ansietat neutral», utilitzant una sèrie de comportaments per aconseguir un nivell constant de rendiment sense sentit del risc. També es defineix com a zona de confort cada un dels llocs o situacions on un individu se sent segur, on no hi ha cap risc, ja sigui a la seva llar o llocs que la seva ment interpreta com a potencialment de baix de risc. Això causa en la persona una dependència a certs llocs i no li permet conèixer altres escenaris productius per a la vida.
I aleshores tornem a tenir por. Però nosaltres en tenim un de molt gran d’incentiu. Volem fer-ho! I si cal, sortir de la nostra closca, del nostre servei, de la nostra consulta on ens sentim segurs. Volem fer-ho, “hem” de fer-ho i decidir si donem un pas endavant. I ho fem.
Ho fem sols, perquè al final, estem sols. Quan entrem a la guàrdia,, davant del malalt, quan hem de consultar a un company. I tornem a tenir por.
Podem deixar que ens bloquegi, però no. Decidim que no. T’atures i et mires al mirall i veus que ho estàs fent i que pots fer-ho i això és realment l’aprenentatge de la teva professió.
Aprenentatge: Procés psicològic a través del qual es modifiquen i adquireixen habilitats, destreses, coneixements, conductes o valors com a resultat de l’estudi, l’experiència, la instrucció, el raonament i l’observació.
L’aprenentatge es produeix a través dels canvis de conducta que produeixen les experiències. I encara que en aquests canvis intervenen factors maduratius, ritmes biològics i malalties, no són determinants com a tals. L’aprenentatge és el procés mitjançant el qual s’assoleix una determinada habilitat, s’assimila una informació o s’adopta una nova estratègia de coneixement i acció.
I aquí és on NO estem sols. Hi ha el tutor.
Si ens remuntem a la grècia antiga, la tutoria es va iniciar com un mètode informal o no estructurat d’assistència educativa. Els tutors exercien en tot tipus de condicions, amb l’objectiu d’impartir coneixement a l’alumne a fi d’ajudar-lo a millorar el seu desenvolupament en una determinada àrea.
I si anem a buscar la definició de tutor al Capítol VI, Article 25 del DECRET 165/2015, de 21 de juliol, de formació sanitària especialitzada a Catalunya? Els tutors “són els professionals sanitaris especialistes en servei actiu, acreditats per a la docència del personal resident, que tenen la missió de planificar i col·laborar activament en l’aprenentatge dels coneixements, les habilitats i les actituds d’aquests, a fi de garantir el compliment del programa formatiu de l’especialitat de què es tracti.
Els tutors són els primers responsables del procés d’ensenyament i d’aprenentatge de l’especialista en formació.”
Però tots sabem que el tutor no és aquell que fa un Pla de Formació, ni que t’avalua, ni escriu les entrevistes periòdiques amb tu. És aquell que va ser com tu i que ha après l’ofici que tots estimem i que, definitivament, hem triat per exercir-lo, però també i sobretot, per esdevenir-lo. No exercim de metges o infermers. Ho som.
I el tutor ha d’ensenyar a SER. En totes les seves accepcions. Ensenyar, essent.
I aquí ve la darrera de les meves definicions, ja que quan un és metge o infermer, esdevé un professional i aspirem al professionalisme entès com aquella qualitat de la persona que exerceix un ofici com un professional experimentat. Aquella persona el propòsit de la qual es concreta a través de la pràctica d’una activitat laboral.
I ara, quan patim per si els nostres residents adquiriran les competències pròpies de la seva especialitat, tenim la gran sort de tenir la més transversals de les especialitats. El coneixement teòric i pràctic sempre estem a temps d’adquirir-lo, però l’aprenentatge del professionalisme i l’adquisició de la condició de metge o infermer…s’us acut una manera millor d’adquirir-la que enfrontant una pandèmia?
Nois, som al ball, hem de ballar.
Citació
Autora: Férriz, Gemma
Títol: Som al ball, hem de ballar
Revista: APSalut. Volum 9. Número 1. Article 168
Data: 25 de febrer de 2021
