Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“Les treballadores socials no som únicament gestores de recursos: acompanyem, acollim, donem recolzament i compartim el patiment.
En situacions de crisi, quan no hi ha recursos, el recurs és la pròpia persona i som nosaltres. La nostra comunicació amb l’altre és un element clau perquè la persona que tenim davant, pugui sentir-se escoltada i acompanyada. No sempre hi ha una solució per a cadascú i més amb tanta casuística. Per això la contenció i l’acompanyament són clau en la intervenció social”
“Som una peça necessària i un valor afegit”
Des de ben petita tenia aquella necessitat d’influir en l’altra persona de manera positiva, és a dir, traduir-ho en el que es defineix com “ajudar l’altre” i en la justícia social. Va decidir estudiar Treball Social i assegura no haver-se equivocat en l’elecció. Les ganes d’aprendre permanentment la van dur estudiar un postgrau d’intervenció social en salut mental, i després un màster en Counselling per tenir una visió més global i dotar-se d’eines per entendre i treballar situacions, problemes, i poder establir una relació terapèutica.
Amb una llarga trajectòria de 19 anys, s’identifica plenament en el món de la salut. Ha treballat a l’àmbit hospitalari, sociosanitari, d’atenció primària i a una associació del tercer sector vinculada amb salut, l’Associació Espanyola contra el Càncer. També en residències públiques i privades, com a complement. Actualment és treballadora social de l’EAP Dreta de l’Eixample (CAP Roger de Flor), Coordinadora tècnica del Pla Social i Sanitari del Consorci Sanitari de Barcelona i membre de l’Associació EIMA, associació dedicada a la investigació i sensibilització vers els maltractaments a les persones grans.
Amb la teva vasta experiència, què és per tu el treball social sanitari? Com el definiries?
El treball social sanitari és l’especialitat del treball social que s’exerceix dintre del sistema sanitari, per tant, és una peça més del puzle dintre d’un equip assistencial de qualsevol àmbit, ja sigui hospitalari, d’atenció intermèdia, especialitzada o de primària. A l’equip, les treballadores socials aportem aquell valor més qualitatiu, aquella mirada i diagnòstic social basant-nos en els determinants socials que afecten directament a la salut de les persones. Això ens permet una visió a nivell global de la persona i de la família, i una intervenció i suport psicosocial. Per mi és aquest acompanyament enfront la malaltia, de prevenció per evitar possibles situacions que puguin succeir i pal·liar el dolor, o les situacions que requereix una persona quan la situació ja és emergent i ja ha evolucionat.
Al llarg dels anys la figura del treball social sanitari s’ha anat integrant dins la cartera de serveis dels centres i ara ja és present gairebé arreu.
Ha evolucionat però ens queda un camí molt llarg… Quan un equip incorpora a un professional i aquest aporta el seu valor i coneixement a la persona, a l’equip i a la situació assistencial és quan realment et veuen necessària… “Què bé que hagis vingut!” o… “Què bé que estiguis intervenint!”. Som una professió encara desconeguda per alguns malauradament, de vegades no ben valorada, però quan ens coneixen i quan veuen el valor que aportem, és quan se n’adonen. I això és una pena, perquè no hauria de ser així.
Quin reptes teniu a sobre la taula?
Com a treballadors socials sanitaris, remarco sanitaris perquè hi ha un decret que s’ha presentat al Senat per reconèixer el treballador social com a professional sanitari però malauradament no s’ha aprovat, si bé en altres països ja existeix… caldrà continuar lluitant-ho.
Ara més que mai la figura del treballador social és essencial en contexts de crisi i s’ha demostrat amb l’aparició de la Covid-19, ja sabem que afecta no només la salut física sinó també la salut mental, emocional i a l’àmbit social i econòmic. Els i les treballadores socials juntament amb la resta de professionals hem de continuar treballant de manera col·laborativa perquè ens enfrontem a un repte important que és i serà atendre a les necessitats que es generin i al patiment que les acompanyen. Continuaran existint i augmentant les situacions de vulnerabilitat i d’exclusió social en els propers anys, i ben segur que les arrossegarem durant un llarg període.
Per què voleu aquest reconeixement per llei?
Serà un salt qualitatiu perquè realment ens considerin com a professionals sanitaris, perquè la relació de la nostra professió al món de la salut té una llarga trajectòria històrica. El treball social sanitari va sorgir el 1905 a Boston i les seves funcions clau continuen vigents: la investigació de factors psicosocials, la intervenció del treball social en necessitats i problemes psicosocials que condicionen la resolució de malaltia… Necessitem consolidar-nos com a professió i dotar-nos de suport legal i formatiu per poder créixer amb l’especialització en Treball Social sanitari.
Es pot pensar que la figura del treballador social acaba sent un calaix de sastre…
Pot resultar així de vegades, …tens la sensació que quan l’altre no sap manegar-se amb la complexitat social i ho ha intentat i ja no sap què més fer, és quan deriva a treball social la situació. Això comporta aquesta sensació de calaix de sastre, per sort no sempre és així. No som només receptors, sinó que també som prescriptors i de manera proactiva detectem, diagnostiquem, avaluem i fem la valoració social. La nostra disciplina i formació ens permet intervenir i valorar com afecten els determinants socials a la salut de la persona.
De vegades hi ha la sensació que per desconeixement d’un altre professional, d’alguna manera se’ns deriven tots els “problemes socials” però penso que la intervenció ha de ser col·laborativa i s’ha de treballar amb una mirada conjunta. Per exemple, si hi ha una situació complexa de maltractament envers una persona gran, de violència masclista o de maltractament infantil, no és només responsabilitat de la treballadora social sanitària, sinó de tots els professionals que intervenen. Això implica que la treballadora social podrà liderar el procés però la intervenció ha de ser de tots. El professional ha d’aprendre a dir “ei, anem a treballar-ho plegats”.
La intervenció social a primària: perfils diferents, territoris diferents.
La intervenció del Treball Social variarà en funció del territori ja que el perfil de la població pot ser diferent d’un barri a un altre. L’element comú a molts territoris té a veure amb el canvi demogràfic i l’augment de l’esperança de vida, trobem una piràmide cada vegada més invertida i això implica que atenem i atendrem a una població cada vegada més envellida. A partir d’aquesta situació poden aparèixer situacions múltiples com la solitud, cures de llarga evolució, maltractament…
A la primària atenem a totes les franges d’edat i podem atendre a tot tipus de persones, amb diferents problemàtiques: infants, persones grans, persones amb malaltia mental, persones amb consum o hàbits tòxics, joves amb situacions complicades, joves amb trastorns de la conducta alimentària… Ara però el gran eix, és la salut mental i el benestar emocional de les persones que atenem. Haurem de ser més sensibles a focalitzar la nostra mirada i intervenció en aquest punt.
Falten recursos?
Calen més recursos a nivell social. En treball social moltes vegades nosaltres som el recurs per acompanyar a una persona en un procés de canvi per exemple. De vegades, quan no disposem de suficients eines o sortides, necessitem fer aflorar una dosi d’imaginació i creativitat per poder trobar solucions a situacions específiques amb certa complexitat. Els recursos no depenen només de que el sistema ens els doni, que òbviament és molt important, sinó que com a professionals de la intervenció social, amb el poc que tenim de vegades, penso que hem d’intentar ser innovadores, creatives, hem de passar a l’acció. Per exemple, fent recerca i intervencions de salut comunitària adreçades a col·lectius d’especial vulnerabilitat i amb una mirada comunitària a on diferents serveis i entitats estiguin presents. Això implica temps i dedicació però crec que en un context de crisi com el que estem vivint és necessari.
Per descomptat, destinar diners públics a l’àmbit social és més que necessari, cal augmentar recursos d’assistència domiciliària i avaluar-los, recursos relacionats amb la salut mental, que no sempre poden abordar la complexitat existent i no perdre la mirada a les situacions de dependència i discapacitat. De vegades, et trobes amb situacions de difícil maneig i resposta i encara que siguem creatives, estàs lligada de mans i no depèn de la teva intervenció sinó que va més enllà d’un dèficit estructural…no és fàcil.
La pandèmia ha canviat l’enfoc social-sanitari?
Amb l’aparició de la pandèmia es va evidenciar un moviment i canvis positius en la intervenció, perquè es van activar els mecanismes necessaris per treballar de manera integrada amb altres àmbits i sectors, amb un posicionament àgil i amb una visió i missió comuna. Ara tinc certa por que s’estanqui i retrocedir en tot el que s’ha avançat. La integració del sistema social i sanitari sempre ha costat. Però en aquell moment es van crear projectes d’integració social i sanitària que mai a la vida haguéssim imaginat fer-ho en temps rècord. El fet de que una treballadora social sanitària pogués prescriure un servei d’àpats a domicili de l’ajuntament, tramitar una ajuda específica pròpia d’altres àmbits socials, ha estat un element molt positiu per poder donar resposta des de salut.
Arran de la Covid-19 s’han creat una sèrie de circuits i aliances entre diferents organismes i professionals, que desitjo puguin tenir continuïtat. Ara tothom està molt sensible amb el tema de les residències per tot el que hem vist i quines han estat les conseqüències, però hi certa incertesa, s’ha d’evitar tornar a l’oblit i aprendre del que hem viscut per millorar. S’hauria de dotar dels mateixos recursos o equiparar-los als de sanitat, perquè els determinants socials acaben afectant a la salut i la prevenció té un paper clau.
Tres grans necessitats actuals.
- Augment de diners i recursos destinats a situacions de dependència i discapacitat.
- Més recursos a la salut mental, ja que la pandèmia ha destapat mancances reals existents i els efectes d’aquesta situació que vivim poden tenir efectes a curt i llarg termini en la salut mental de les persones que atenem i dels i les pròpies professionals.
- Reforçar i fer més visible el paper clau de la primària i els seus professionals que han estat al peu del canó des dels inicis.
Mantenir viva la flama
Treball social ho has de viure i ho has de sentir, sinó no aguantes. És molt vocacional i en ocasions et sents com si estiguessis a una muntanya russa. Hi ha dies que dius “no puc més” i després arribes l’endemà i veus un somriure d’un pacient que et diu “gràcies perquè m’has ajudat” o “gràcies a tu he vist una altra sortida”. I això t’emociona.
Perfil del treballador/a social
Una persona que comprengui i sigui sensible al patiment de l’altre, que tingui una actitud empàtica, que demostri autenticitat i mai digui una cosa que no creu, no sent o no pensa, una persona que accepti incondicionalment a l’altre i no la jutgi, faci el que faci, encara que no estigui d’acord amb la seva conducta. I sobretot, no perdre mai l’essència i no caure en la inactivitat i disposar diàriament de certa dosis de curiositat per aprendre i millorar… perquè tot el que aprens cada dia amb els pacients t’ajudi a anar més enllà i a conèixer-te a tu mateixa.
Una mirada introspectiva… has fet molt treball intern?
Penso que és necessari fer un treball intern i d’introspecció per reflexionar sobre el què ens passa i quines són les nostres emocions quan acompanyem. Ara bé, la introspecció requereix cert aprenentatge previ i entrenament. Sóc una persona inquieta i necessito trobar solució als problemes i/o dificultats que es presenten, per aquest motiu he intentat treballar-me de manera interna i he descobert i après en aquests anys que cada persona davant una situació té un procés, i que no tots són iguals, he après a adaptar-me i a ser pacient.
Fas propis els problemes dels altres? Com es gestiona aquesta càrrega?
Es com buidar la canya de sucre… perquè vas omplint-la i d’alguna manera l’has de buidar. Quan deixo la bata penjada i surto, necessito canviar de xip i fer activitats que m’agradin. Disposar d’un entorn social que t’acompanyi i que d’alguna manera et desconnecti de la teva feina és clau. I si ho arrossego al sortir de la feina, que de vegades és inevitable perquè acompanyes a persones en situació de patiment, intento identificar les meves emocions per saber què em passa, què sento, què puc fer davant d’això i donar-me permís perquè si he tingut un dia molt dolent o s’ha mort algú, permetre’m que també tinc dret a estar trista. I no passa res. I que ho pugui comunicar amb el teu entorn professional o professional, tracto de no guardar-m’ho.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Olalla Montón
Revista: APSalut. Volum 9. Número 2. Article 178
Data: 3 d’abril de 2021
