Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“Si volem una Primària forta l’hem de fer entre tots els grups professionals. Si els residents es formen sempre exclusivament amb metges, quan facin la seva feina no es plantejaran que l’han de compartir amb altres grups professionals. I aquest és el punt de canvi. Els residents mai canviaran el futur de l’AP sinó comencem nosaltres, perquè ells faran el que han après”
Antoni Peris Grao és director-gerent del CASAP – Consorci Castelldefels Agents Salut i director de l’EAP Can Bou. Metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària es considera un primarista convençut, un defensor i reivindicador proactiu de l’Atenció Primària.
Amb els anys va desenvolupar un gran interès per la gestió i va cursar un postgrau en Salut Pública i un altre en Gestió en Atenció Primària. Gestor de persones, de millores i eficiències, participa en diferents col·laboracions internacionals com a referent en AP: amb el Fòrum Europeu d’Atenció Primària i l’Associació Europea de Gestió de Salut (European Health Management Association, EHMA) realitzant activitats centrades en un congrés anual.
A títol personal té dues grans passions: el cinema i els viatges. Crític de cinema format i experimentat, publica des de fa 20 anys en diferents revistes d’actualitat i anàlisi cinematogràfic, especialment prolífic a Miradas de Cine i Culturaca. És membre de l’Associació Catalana de Critics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i participa en debats i cinefòrums. Reconeix una necessitat vital de parlar i escriure sobre cinema perquè li permet alliberar estrès i esdevé l’equilibri per compensar i engrescar el seu dia a dia.
Confessa que el que més ha après a la vida li han donat els viatges.
Dos eixos vertebrals a la teva vida: la medicina i el cinema. Què va primer?
La meva afició al cinema ha estat des de petit. La medicina va passar al davant com a carrera d’estudis i desprès vaig començar a dedicar-me a la critica cinematogràfica. Soc afortunat perquè tinc una activitat remunerada que m’agrada i una activitat no remunerada que gaudeixo molt. És una dualitat.
Dos mons a part: art i ciència, lletres i números, rigor i creativitat, realitat i ficció… com es complementen?
Amb pragmatisme. Crec que és imprescindible que tothom treballi en allò que li agrada. I a mi l’Atenció Primària m’agrada i la gestió de l’AP m’agrada molt.
L’AP pot resoldre el gruix dels problemes de salut de tota la població i pot involucrar-se no només per donar-hi resposta sinó per evitar que n’apareguin. Cal que parlem des d’un punt de vista de salut, no tant de malaltia, i de comunitat o ciutadà, més que de pacient o malalt, és imprescindible.
Aprenentatges que el cinema t’ha permès aplicar a l’àmbit sanitari.
Conèixer les persones. La part de contacte amb les persones que pots tenir com a metge assistencial i com a gerent t’obliga a reconèixer – i a empatitzar en certa manera – amb molts perfils personals diferenciats. Com a gerent, si gestiones una organització de centenars de persones, no seràs amic de tothom, però pots acabar identificant aquelles coses que li agraden a cadascú i que poden aportar inputs molt positius al conjunt de l’organització. He hagut de desenvolupar habilitats per identificar aquestes capacitats individuals, perquè realment són molt bones per a l’equip. I això ho veus a la feina del dia a dia i ho veus a les pel·lícules. Pots identificar les que tenen el guió ben treballat i la construcció de personatges.
Contràriament, els que treballem a l’àmbit de la salut, en general som salutcentristes, molt tancats en un únic ambient, sobretot els metges després de tants anys d’estudi, i ens relacionem principalment amb gent amb les mateixes preocupacions professionals. Això condiciona molt la capacitat de veure més enllà si no has desenvolupat experiències en paral·lel. El cinema és una eina, però cadascú té la seva: activitats teatrals, futbol, excursionisme,… A mi el cinema i els viatges m’han permès conèixer gent molt diversa.
Crec que qualsevol professional, però molt concretament els que tenim aquests tipus de perfil, de carrera i d’estudis que ens obliguen a estar molt tancats en un context molt determinat necessitem obrir-nos al món.
Com vas descobrir el teu interès per la gestió?
Va ser una cosa molt estranya… em vaig trobar que volia fer el MIR i especialitzar-me en neurologia, però no vaig tenir l’opció d’entrar a neuro i vaig agafar família. Em va encantar, m’ho vaig passar molt bé tant en la rotació de primària, com en l’hospitalària, com en les guàrdies. I em va sorgir l’oportunitat de treballar a l’Anoia, on l’AP era molt embrionària i em van oferir anar-hi com a director assistencial. Això implicava valorar recursos, plantejar formació, reclutament de nous professionals, desenvolupament d’estratègies, i em va engrescar molt! Hi anava per un any i me n’hi vaig quedar 9. Allà vaig adquirir molta experiència amb la relació amb les persones. Creia que l’AP podia desenvolupar moltíssim totes les activitats de salut més enllà de la malaltia, que molts diagnòstics que es feien a l’hospital es podien fer a la primària amb bona formació dels professionals, que el que faltava era accés a proves diagnòstiques i també el seguiment, abraçant no només la part de pacient sinó la part de persona, i no només de malaltia sinó de salut.
I vaig tenir l’ocasió de desenvolupar el CASAP, un projecte molt bonic, en el qual tenim la suficient autonomia per desenvolupar una AP resolutiva, on el concepte d’equip interdisciplinari és real, on tothom desenvolupa les seves capacitats al màxim. La idea és “tot el que es pot fer a l’AP, s’ha de fer a l’AP”. La possibilitat de gestionar el CASAP ha estat un autèntic regal.
Gestió d’equips, potencial humà… Com s’aconsegueix el talent i la millora?
El talent necessita una base de formació perquè sinó pot costar desenvolupar-lo. Però cal trobar el lloc idoni per exposar-lo, és a dir, estar al lloc adequat en el moment adequat. Ara bé, l’obligació d’una organització és promoure el talent dels seus professionals, i per això és important escoltar a tothom i identificar quins interessos té cadascú. Sempre hem intentat veure quines coses poden agradar més als professionals del CASAP o se senten més còmodes fent-les. Més enllà del dia a dia, cal veure si hi ha infermeres que els interessa més el tema d’aguts o les activitats grupals, o si hi ha metges que prefereixen les urgències, o la vessant de cirurgia menor o infiltracions, per exemple. Totes les persones poden tenir un interès o habilitats especials i les organitzacions hem de buscar aquest talent i facilitar que el desenvolupin.
Com a gerent, què és el més difícil de gestionar?
Mantenir la identitat d’equip. Sovint és molt difícil veure més enllà de les quatre parets de la consulta i adonar-te’n que l’abordatge d’un pacient forma part d’un circuit que s’ha de vincular amb altres professionals. Això és realment difícil de mantenir de manera contínua dins l’equip. Requereix un esforç gerencial molt continuat perquè tothom sigui conscient de la tasca diferenciada dels companys.
També el tema econòmic òbviament, partint d’uns pressupostos molt limitats…
Amb la pandèmia l’Atenció Primària ha viscut canvis i adaptacions constants. Com cal encarar la formació sanitària de les noves promocions?
Caldria afegir la vessant de desenvolupament d’habilitats comunicatives dels residents però que no siguin exclusivament d’explicar al pacient amb claredat, sinó també d’escoltar. És el que hauria de ser una pràctica d’atenció centrada en el pacient. Crec que és imprescindible en la formació dels residents.
Un altre punt a tenir en compte és el concepte d’equip. El resident ha de tenir present que ha de treballar en un centre interprofessional. Moltes sessions formatives haurien de fer-se en conjunt amb tutors de medicina, infermeres i treballadores socials.
Un consell pels residents…
Els residents han de valorar sobretot les persones i hem d’aconseguir que aprenguin a escoltar. Necessitem bons professionals que sàpiguen fer bons diagnòstics i bones orientacions terapèutiques, amb fàrmacs o sense. Però per aconseguir això, a part de la base científica i tècnica, s’ha d’escoltar a la gent i entendre que ets un professional que està allà per valorar què necessiten les persones.
La medicina centrada en el pacient, que la tenim molt abandonada i correria el risc de ser una moda més, perquè no sigui passatgera cal que tots, des de la universitat i les unitats docents, fem imprescindible la necessitat d’escoltar al pacient, perquè cada persona és una línia de vida i té una situació emocional determinada.
Autonomia de gestió.
Imprescindible.
S’hauria d’estendre el model en el territori?
Absolutament. En aquest sentit, hi ha estudis europeus en els quals els equips que tenen més autonomia tenen més bons resultats. Això és difícil de demostrar en relació amb Espanya perquè la majoria dels equips europeus no són assalariats, i això fa que el tema de l’autogestió quedi més difús. Però quan veus experiències on l’equip és més potent, més consolidat i funciona amb una orientació determinada, els resultats són bons.
A nivell català vam publicar un estudi d’opinió fa 3 anys amb professionals d’AP, bàsicament MFiC, i estava claríssim que tothom reivindicava autogestió. I quan comparaves graus de satisfacció i graus de capacitat resolutiva identificada pels propis professionals es vinculaven clarament més amb les entitats de base associativa (EBAs) i amb els consorcis, abans que amb l’ICS, que realment és una entitat on pocs equips poden desenvolupar-se amb prou autonomia, no per manca de qualitat sinó per manca de llibertat.
Fem focus al cinèfil… realitat o ficció?
- Predilecció en algun gènere en concret?
No, trames barrejades. Quan més variades siguin les pel·lícules i el gènere s’esborri més, són millors. El cinema ha anat canviant, actualment es fa molta barreja de temes. Tot i que sempre he estat un fan del western o del musical clàssic.
- El director i el crític. Crear o recrear gaudint de la creació?
Crear. Penso que qui té la capacitat de crear és realment admirable.
- La realitat supera la ficció? Què impacta més… el patiment d’una persona malalta o una escena de terror?
Si, si. He conegut situacions en les quals el quadre del pacient i la família no era un drama sinó una autèntica tragèdia! Cal obrir els ulls, obrir les orelles, mirar la realitat.
- El cinema fa salut?
Com jo el visc fa salut perquè em permet equilibrar les activitats professionals amb un alliberament, i la possibilitat de veure uns mons i unes vides que no tenim. Un altre tema és si podem utilitzar el cinema per fer salut. I per això has de saber molt bé quina pel·lícula agafes i com l’orientes. I penso que si, que el cinema pot fer salut.
- Què has après de les persones al llarg dels anys?
La necessitat d’escoltar gent molt diferent de tu, l’obligació -pràcticament- que tot ésser humà tenim. Després pots rebutjar-ho però primer s’ha d’escoltar.
- Una recomanació fílmica
Una pel·lícula que jo crec que tots els qui treballem en salut hauríem d’haver vist com a mínim una vegada és “La mort del Sr. Lazarescu”.
- La teva pel·lícula… el film de la teva vida.
L’important és el que tots puguem buscar en les diferents pel·lícules, que trobem trossets que ens impacten, que se’ns apropen. La meva pel·lícula de tota la vida ha estat “Cantando bajo la lluvia” pel seu optimisme. És una pel·lícula absolutament vital i que ho té tot per animar-te. Quan estàs més deprimit et salva la vida! Però de pel·lícules meravelloses te’n diria 20…
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Antoni Peris
Revista: APSalut. Volum 9. Número 3. Article 185
Data: 1 de juny de 2021
