Autora: Anna Bartés Tubau. Infermera EAP Vic (CAP El Remei).
La pandèmia de la COVID-19 és i serà un gran repte per a la sostenibilitat del sistema alimentari mundial. Aquesta pandèmia no només impacta la salut de les persones, sinó que, a conseqüència de les accions dutes a terme per mitigar el virus, té un alt impacte cultural, socioeconòmic i mediambiental.
Podem dir que ens trobem davant d’un desastre natural mundial d’impacte sobtat? De la pandèmia se’n deriven pèrdues humanes, saturació dels serveis sanitaris, canvis a l’entorn mediambiental i pèrdues econòmiques.
La globalització ha estat el factor més important en l’expansió de la malaltia, la mobilitat de les persones pel globus terraqüi ha importat el virus i les noves variants.
Aquesta globalització també ha impactat a nivell econòmic la sostenibilitat del sistema alimentari. La por de contagiar-se ha augmentat la compra en línia mitjançant les grans distribuïdores, a Espanya durant el 2020 van augmentar un 23% segons dades del CIS. L’objectiu d’aquestes plataformes no és buscar la sobirania alimentària ni la resiliència del sistema alimentari. Per tant, aquest canvi no ajuda gens a la sostenibilitat del sistema alimentari.
Però també en podem treure aspectes positius, com que les persones han tornat a fer compres a petites botigues de productes locals. Un estudi del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari de la UPC ha evidenciat que entre la població catalana hi ha hagut una disminució del 5% als hipermercats i supermercats i un augment del 4,8% a les botigues d’aliments de barri.
A nivell socioeconòmic la pandèmia ha tingut com a conseqüència que algunes famílies se n’hagin anat de les grans ciutats per viure a ciutats més petites o pobles a la recerca moltes vegades de la seguretat alimentària i nutricional per a la unitat familiar. La sobirania alimentària podria reforçar aquest moviment i estabilitzar-lo.
Els hàbits alimentaris han estat modificats pel confinament i la disminució del poder adquisitiu de la unitat familiar. Per a alguns privilegiats ha estat una oportunitat per adquirir hàbits més saludables: més temps per fer exercici, menjar a casa i així evitar el contacte amb ambients obesogènics. Però per a la majoria de la població ha estat una reculada: sedentarisme, violència intrafamiliar, menor accés a aliments saludables i a l’alimentació escolar (1). Durant i després dels confinaments s’ha evidenciat un augment de la inactivitat física entre els joves i el consum d’ultraprocessats (2). El seguiment d’una dieta saludable i sostenible com la mediterrània no s’aconsegueix la majoria de vegades. Per tant, podem parlar d’una inseguretat alimentària. El resultat pot ser una desnutrició, però també una obesitat que és un factor de risc a la mala progressió de la malaltia per coronavirus (1).
Aquesta inseguretat ha augmentat en països d’ingressos alts, ja que a l’inici de la pandèmia es produeix una interrupció breu de la cadena de subministrament. L’administració feia una crida a la compra responsable i es va donant un augment de la demanda als bancs d’aliments. Els aliments distribuïts en aquests llocs sovint no compleixen l’etiqueta de saludables. D’una banda, identifiquem aquest dèficit i per altra banda es continuen desaprofitant aliments. Seguirem actuant així.
Si els països anomenats desenvolupats la seva població té més inseguretat alimentària i nutricional, podran continuar donant assistència sanitària en forma de distribució d’aliments a altres països?
La sostenibilitat del sistema alimentari tampoc no la trobarem si les directrius mundials a nivell cultural no van dirigides a una igualtat de gènere. És ben sabut la desigualtat que reben les dones i nenes al món en l’accés a l’alimentació i la tinença de terres. Aquestes són les garants de la seguretat alimentària a la família i moltes vegades les productores dels aliments. La desigualtat de gènere contribueix a la insostenibilitat del sistema alimentari actual.
Segons es coneix, els hàbits alimentaris impacten en el medi ambient. Els estudis científics que es van realitzar amb l’aparició de la síndrome respiratòria aguda greu relacionaven la desforestació d’Àsia i Àfrica (a conseqüència de l’agroindústria alimentària i forestal) amb què els animals havien de viure en llocs més petits i més a prop dels humans. Aquest fenomen va ser el que va propiciar la mutació del virus i la contaminació als humans (3). Podem dir que hem tornat a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Ja anem tard a buscar l’eficiència i la protecció dels recursos naturals del planeta. Els governs han d’actuar ja.
Per tot això, el sistema alimentari actual no és sostenible. Ara és el moment d’aprofitar el que molts anomenen “nova normalitat” per fer accions i aconseguir un sistema alimentari mundial sostenible. Per començar a treballar podríem escollir els factors que s’han identificat com els que més contribueixen a la insostenibilitat del sistema alimentari. Aquests estan directament relacionats amb la transició demogràfica a escala global com són la urbanització, el creixement de la població i els canvis en l’estil de vida (4).
Bibliografia
- Rodríguez L. Evitemos la inseguridad alimentaria en tiempos de COVID-19 en Chile. Rev CHil Nutr. 2020;47(3):347-49.
- Ruíz-Roso MB, de Carbalho P, Matilla-Escalante DC, Brun P, Ulloa N, Acevedo-Correa D. Changes of Physical Activity and Ultra-Processed Food Consumption in Adolescents from Different Countries during Covid-19 Pandemic: Observational Study. Nutrients. 2020;12(8):2289.
- Conde-Blanco EA. El sistema alimentario y el Covid-19: La necesidad de prevenir otras pandemias. J Selva Andina Biosph. 2020;8(1):64-6.
- Béné C, Fanzo J, Prager SD, Achicanoy HA. Mapes BR, Alvarez P, et al. Global drivers of food system (un)sustainability: A multicountry correlation analysis. PloS one. 2020;15(4).
Citació
Autora: Tubau Bartés, Anna
Títol: Sostenibilitat del sistema alimentari mundial
Revista: APSalut. Volum 9. Número 3. Article 183
Data: 15 de juny de 2021
