Laura Aranalde. Comunicació en Salut.
“És l’equip. Més enllà de ser una entitat de base associativa com a model jurídic, és la corresponsabilitat de cada un dels treballadors i treballadores en el resultat final. Cadascú en el seu lloc de treball té un impacte en el global del centre i per tant és molt important la seva feina. I això ens diferencia d’altres models”
Metgessa vocacional, ja volia ser-ho des que té ús de raó. Propera i afable, lidera un Equip d’Atenció Primària autogestionat (Entitat de Base Associativa, EBA) de 75 persones des d’una gestió humanista, des dels valors i cuidant les persones, preocupant-se de la seva gent.
A través de psicologia va entrar a estudiar la carrera de medicina, i una vegada fet el MIR, va escollir l’especialitat de Medicina de Família una mica per atzar personal. Nascuda a Sabadell, va arribar a la comarca d’Osona, on va ser la primera resident MFiC de l’Hospital de Vic i a l’ABS de Santa Eugènia de Berga. Assegura que “no podia haver fet la residència en millor lloc”.
Amb un llarg bagatge en la direcció i la gestió a l’Atenció Primària, la Dra. Serrarols va ser la directora assistencial de l’EBA EAP Vic (CAP El Remei) del 2008 al 2012 i des de llavors ja porta 10 anys del centre al capdavant de la gerència del centre.
Què implica estar al capdavant de la direcció d’una EBA?
Primerament, una responsabilitat afegida que va més enllà de fer de metgessa de família. És sentir-te responsable del funcionament de l’equip a tots els nivells: de recursos humans, de la gestió econòmica, la planificació estratègica… tot això ho vas aprenent amb l’experiència.
El més important com a directiu és tenir al darrera un equip potent i que et recolza molt, sinó és molt difícil, i més compaginant la direcció amb l’activitat assistencial com fem la majoria dels gerents de les EBAs. I penso que està bé, perquè mantenir la consulta et dona idea de com estan les coses, i a mi personalment el que m’agrada és el contacte amb el pacient i amb les persones. En el moment que estic a la consulta és el meu moment de desconnexió, per centrar-me en allò vocacional que realment porto a dins.
Gestionar un equip autogestionat comporta més pressió?
Crec que si, perquè tenim la responsabilitat afegida sobre el pressupost econòmic, de manera directa, és a dir, hem de dirigir entitats que no poden generar dèficit. Nosaltres controlem els números de cada mes, les desviacions,… I entenc que un directiu en altres entitats no té aquesta pressió tan directa, perquè no tenen un pressupost finalista com nosaltres. Sabem el que tenim cada any i sobre això els números han de quadrar molt clarament.
Per tant … sou més rendibles.
Jo diria que més eficients, perquè ets molt conscient del pressupost que tens. Això genera molta pressió, com hem dit, però la part bona és que tu decideixes com distribueixes els recursos que tens per fer que aquests diners siguin realment més eficients, i posar les persones que calen però no més. I potser posar-ne més allà on ens sembla que és més útil. Aquest és un dels aspectes de l’autogestió: tenim capacitat de decidir com distribuïm els recursos per la finalitat de l’empresa i per complir els objectius que marca el Departament de Salut, encara que els recursos són els que són, per tots, ja que el pressupost ve determinat pel CatSalut, segons els usuaris del centre, i per la càpita dels usuaris i els programes que puguin haver-hi especials. El més difícil és saber el que acabarà venint al final de l’any perquè si hi ha programes extres que de vegades canvien, pots tenir desviacions.
Autogestió versus autonomia dels professionals.
L’autogestió és la màxima expressió de l’autonomia que pot tenir un professional. Perquè en un equip no autogestionat també pot haver-hi un cert grau d’autonomia però l’autogestió són les majúscules. La màxima autonomia es té en un equip autogestionat. Com he comentat abans, tenim més capacitat per dedicar els recursos allà on pensem que poden ser més útils: per exemple, a dedicar hores de professional a la salut comunitària o a fer més accessible el servei.
I en realitat la nostra capacitat d’autogestió encara podria ser major, és a dir, per exemple, el dia que disposem de la capacitat per poder gestionar directament l’atenció especialitzada de consultes externes de l’hospital, això seria un pas més per a l’autogestió. Crec que canviarien les coses… a nivell de pressupost global podria ser molt més eficient segur i també crec que l’atenció al pacient milloraria.
Les EBAs són entitats participades pels professionals que hi treballen. Ens ho pots explicar.
Vol dir que una part dels treballadors i treballadores són socis i sòcies. A la pràctica, no hi ha massa diferència entre un soci i un no soci, almenys al nostre centre. Hi ha persones que volen assumir responsabilitats i no pel fet de no ser soci no se li dóna. Si la persona ho vol fer i té una vàlua i unes competències, ho pot assumir perfectament. Al CAP El Remei tenim les responsabilitats molt distribuïdes i hi ha responsables en tots els estaments, i d’aquesta manera tothom es fa responsable del resultat final del CAP. També és veritat que es demana un plus de motivació i d’implicació perquè justament el treball conjunt és el resultat final de tots.
Com incentiveu els vostres professionals?
El més important és cuidar els companys, saber com estan, si tenen les eines per fer bé la seva feina… Que hi hagi un molt bon ambient de treball. I una mica també posar-nos al lloc de l’altra persona, amb empatia. De vegades és una mica difícil des de la direcció perquè no sempre hi ha decisions enteses, però ho intentem fer. La situació personal de cada un dels treballadors i treballadores és diferent i tots ens coneixem i fem una petita família, i si facilites el bon fer la persona també ho té en compte en el seu rendiment i dedicació. Cal que l’altra persona vegi que tu et preocupes per ella. Escoltar i si hi ha queixes, que és bo que n’hi hagi, millorar.
I també, els incentius que hi puguin haver es reparteixen entre tots, perquè l’esforç l’hem fet tots. I això també forma part del cuidar la persona i reconèixer-li la seva vàlua i esforç.
10 anys al front de la direcció. Grans aprenentatges.
A nivell personal m’ha tocat viure experiències difícils de gestió. Una, la crisi econòmica, que va començar el 2008 i van ser anys molt complicats pels impagaments, retards de pagaments… patint per poder pagar la nòmina cada mes als treballadors. I l’altra, la pandèmia actual. Durant la pandèmia he patit moltíssim pensant que algun dels meus companys podia emmalaltir greument. Van ser dels moments més durs. Et sents molt responsable.
El sacseig de l’AP arran de la pandèmia
En aquesta darrera onada, amb més contagis que mai, l’AP ha estat al nivell que esperava la ciutadania?
El ciutadà ha perdut d’alguna manera la referència del seu CAP, en els seus professionals de referència, però no perquè nosaltres hàgim volgut. Ens hem trobat en una situació en la que hem hagut d’atendre tot el Covid i això ha suposat una sobrecàrrega de feina molt important que ens ha fet deixar de banda altres coses. En general com a atenció primària ara tenim una crisi de prestigi i de credibilitat perquè no hem pogut fer bé la nostra feina. Sovint, des de la comprensió de la ciutadania perquè veien la situació i les autoritats donaven missatge de “només aneu al CAP quan sigui important”, però això ha provocat que no vinguessin tampoc quan la problemàtica de salut era no Covid.
I ens hem sentit a dir “com que vosaltres esteu molt enfeinats amb la Covid, me’n vaig a una mútua”. I això fa mal, perquè hem intentant fer-ho el màxim de bé i posant-hi totes les hores i voluntat. També ha repercutit el fet que veníem d’una AP molt deficitària. Mentre no hi havia pandèmia era com una goma que s’anava estirant i estirant, i la pandèmia el que ha fet és trencar-la. I hem demanat a aquests recursos que es multipliquessin per 10. Ha estat brutal. Però penso que és transitori. La gent torna a venir… Tinc confiança que ho recuperarem. Ara només falta que l’Atenció Primària tingui els recursos necessaris, que realment sigui el centre del sistema de salut; la confiança en nosaltres mateixes i la competència la tenim de sobres.
La pandèmia ha posat de manifest la falta de recursos econòmics, professionals, i també la necessitat de reformes organitzatives que ens permetin una atenció personal, àgil i personalitzada. S’avançarà cap a fórmules de gestió amb més autonomia dels professionals?
L’autonomia i l’autogestió és part de la solució al problema, perquè poder organitzar-nos nosaltres mateixos ajuda, però no és només això. Han de canviar moltes més coses, com que hi hagi més recursos i que el sistema realment és reformi tot ell. De la Covid n’hem de fer un aprenentatge en global i el sistema no pot funcionar com ho feia abans de la pandèmia, ni l’atenció primària ni els hospitals.
El centre del sistema i on està el pacient la majoria del temps és a nivell de la comunitat, a l’atenció primària. L’hospital també ha de canviar. Només reformant la primària i fent canvis petits, morirem.
Al vostre centre us heu pogut posar al dia amb tota la activitat no Covid endarrerida? Col·lectius que més han patit els efectes colaterals de la pandèmia.
Els indicadors de control de la diabetis van baixar brutalment i també tot el que és el pacient crònic complex. Tots van deixar de venir al centre per por i molta malaltia es va descompensar. A nivell general també s’està observant que s’estan diagnosticant neoplàsies i malalties greus que no s’han detectat a temps.
Els nens, els adolescents i la gent gran són col·lectius que han patit molt silenciosament. Ha repercutit en la seva salut mental. En molta gent gran hi ha hagut una davallada funcional important, estan més despistats, desmotivats, més tristos,… esperem recuperar-nos tots plegats.
Patiment emocional dins de l’equip.
N’hi ha hagut i encara n’hi ha. Perquè ara ens estem recuperant d’una sobrecàrrega emocional i d’un esforç físic i psíquic. Però hem fet molta pinya i també hem posat “coixins” que ho han esmorteït. El fet d’haver-hi un molt bon ambient de treball ens ha ajudat a portar-ho millor i d’altra banda, des del juliol del 2020 vam posar un psicòleg a disposició de l’equip de manera anònima i gratuïta. Ara és més un tema de cansament… de dir, a veure si ara ja podem fer la feina que hem de fer. És el que necessitem i volem per sentir-nos bé.
Formació amb valors
25 anys de l’EAP VIC i 25 anys de les EBAs. També sou centre fundador de la UDACEBA.
Hi havia una necessitat de formar especialitats, inicialment de medicina i després d’infermeria, i d’aquí va sorgir la iniciativa. Ara també amb la Facultat de Medicina de la UVic-UCC que tenim aquí al costat, això ens ha portat molta exigència, perquè és una responsabilitat molt gran. Els estudiants són la llavor dels futurs metges, els hem de cuidar molt bé. A més és molt motivador perquè t’obliguen a estar al dia permanentment.
Avantatges competitius de ser un centre docent.
La docència ajuda a ser autoexigents amb nosaltres mateixos perquè hi ha moltes coses que t’acabes tornant a estudiar perquè saps que allò ho has d’explicar molt bé i que ho has de fer bé. Ho volem fer molt bé perquè ens creiem que ho hem de fer pels professionals que estem formant. Per això fem les jornades docents cada mes, les sessions bibliogràfiques…
En realitat part dels nostres residents han acabat sent professionals del nostre centre. I n’estem molt orgullosos. En aquest moment en tenim 3 i possiblement en tindrem 2 més en un futur proper. És una garantia, els has format tu, els coneixes i saps els seus valors. Intentem orientar la formació des del professionalisme, no només en la vessant més tècnica sinó també amb uns valors.
Un consell pels residents?
Que no deixin passar res. Qualsevol cosa pot ser bona pel seu aprenentatge. Jo m’apuntava a tot. I em va ajudar, per conèixer molta gent. És una època de dir que sí a tot. És la manera d’agafar coneixements, aprenentatges, vivències.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Marta Serrarols
Revista: APSalut. Volum 10. Número 1. Article 194
Data: 5 de febrer de 2022
