Autor: Luca del Fio Gil. R3 MFIC EAP Vic (CAP El Remei).
Després de dos anys i mig sense viure a l’illa, tornava a Las Palmas de Gran Canària per fer una rotació d’un mes al Centre de Salut (CS) d’Escaleritas. Només hi havia anat per fer alguns períodes de vacances i algunes visites urgents però no hi havia treballat mai. La meva visió del sistema sanitari es reduïa a unes pràctiques curtes com a estudiant universitari.
Vaig escollir un centre de salut d’una zona suburbana, d’edificis alts, gent humil i de llarga tradició docent: era el centre docent més antic de l’illa. Feia no més de deu anys que la meva mare hi havia exercit com a treballadora social en aquest centre, fet que li donava un valor afegit; coneixeria excompanys que, entre records personals i professionals, també m’acostaven a una altra faceta.
Aquest va ser el resultat: una reflexió que vaig lliurar a la meva responsable docent, Pilar Aguilar.
“Després de mesos d’espera, la tan esperada rotació externa havia arribat. Amb un sentiment de fingida familiaritat, vaig entrar a l’edifici. Era antic i acollidor. La il·lusió per allò desconegut i l’expectativa d’experiències úniques, en un lloc del qual havia sentit parlar a casa, era una barreja com a mínim curiosa.
Va ser un mes caòtic. Setmanes d’organització i improvisació. Dies plens d’aprenentatges. En un context de recuperació i recaiguda de l’activitat del coronavirus. Poca cosa més es podia demanar. Hores de debats: alguns acadèmics, altres humanistes. Minuts d’esperit docent, malgrat una pressió assistencial aclaparadora.
A la consulta vaig trobar persones fins al moment desconegudes que es van obrir com si fossin llibres. Les portades eren sòbries i poc reveladores; tanmateix, els sentiments i les confidències omplien les pàgines. Fluïen de manera commovedora. Possiblement els professionals sanitaris som dels pocs privilegiats a conèixer les intimitats més profundes, i en molts casos, gairebé sense conèixer la persona en qüestió.
Tot i els condicionants de salut del barri, la gent és alegre, senzilla i amb ganes d’avançar a la vida. Vaig poder veure la part més privada d’alguns usuaris: casa seva. Acollit en qüestió de segons, em recreava a les seves vides durant la visita. La duresa del dia a dia, o la magnificació de problemes que, per a altres, poden ser poca cosa. Sens dubte, l’empatia que sóc capaç de sentir en veure de prop la seva realitat supera, amb escreix, la de la consulta, sovint més estèril i impersonal.
Al centre, vaig restar apartat de d’alguns temes a causa de les limitacions inherents de la rotació externa: la capacitat de reacció i de compromís, malauradament, no són els mateixos. Però això no va ser impediment perquè, durant els descansos i les rondes de presentacions, molts companys em dediquessin unes paraules de benvinguda, un somriure, o un record amb la meva mare.
Ha estat emocionant començar el primer projecte de promoció de la salut en què em veig involucrat. Amb pacients fràgils, col·lectiu pel qual em sento especialment sensibilitzat. Posant en pràctica per primera vegada els meus coneixements sobre nutrició i repensant maneres creatives d’aportar salut al pacient.
Què dir del meu responsable docent? Pilar Aguilar ha estat la figura clau d’aquesta història, que va fer possible la rotació i qui em va lliurar la dedicació i el seu temps. Preocupada perquè tingués una vivència memorable, profitosa i relaxada alhora. Pot semblar senzill per la naturalitat amb què es van anar succeint els diferents domicilis, visites interessants, mini-revisions, pensaments o “l’experiència”. Recordo amb una estima molt especial l’afecte amb què em va tractar, la passió per l’especialitat (de la qual m’estava desenamorant jo) i l’amor als seus pacients, als que genera una sensació de protecció i confiança extrema.
Agraïments també als meus companys i companyes residents, especialment a la Mayte i al Jose, que em van acompanyar i em van donar totes les facilitats per sentir-me còmode i gaudir del moment. Jose ha estat el germà gran, atent i detallista que tots voldríem tenir quan sortim de la zona de confort.
Vist des de totes les perspectives, aquesta rotació ha tingut una mica de tot. Amb dificultats al mig, he trobat el que buscava. I molt més. Com l’alta qualitat humana amb què em vaig topar. I coses inefables que, sens dubte, han quedat gravades a la meva ment.
Moltes gràcies,
Luca Del Fio Gil. 29 de desembre de 2021”
Amb Mayte Pérez (R4 de MFiC) i Pilar Aguilar (tutora i responsable docent).
Sense voler treure importància a cap d’aquestes vivències, sobretot a les professionals, n’hi ha una que té una continuïtat. L’experiència “Menja i Mou-te” segueix desenvolupant-se. Quatre usuàries d’atenció al domicili, fràgils i amb risc de caiguda, que s’involucraran en un projecte de tres mesos. En total, vint-i-quatre sessions d’entrenament, amb un acompanyament previ d’una tècnica cuidada, consell nutricional i seguiment setmanal (més un correu habilitat per a dubtes). L’afecte de voler el millor per a elles, poder veure els beneficis i compartir l’alegria de viure; sobretot de viure millor.
Després de la intervenció esmentada, es registraran, als sis i dotze mesos, les noves puntuacions de qüestionaris i test que formen part de la Valoració Geriàtrica Integral (test de Pfeiffer, de Yesavage, Barthel, Mininutritional Assessment, EuroQoL-5D…), comparant-les amb la valoració prèvia a la intervenció. Comprovarem si hi ha millora i si es manté en el temps.
La meva col·laboració en el projecte va ser gràcies als meus coneixements previs en nutrició i al meu treball de final de màster (Impacte de les intervencions nutricionals en la fragilitat dels ancians). El més complicat, però, és traslladar-ho a eines pràctiques que puguin arribar als usuaris. La creativitat i, sobretot, escoltar els companys i els mateixos pacients, és el que fa possible la connexió entre el saber i el fer.
A continuació, exposo una part del contingut que vaig crear per a les usuàries de “Menja i Mou-te”, basant-nos en aliments diaris, prioritzant aquells més econòmics i que solen estar presents a la dieta habitual dels usuaris del CS d’Escaleritas. Tot plegat per fer més natural la nostra intervenció, i ser respectuosos amb el seu entorn.
S’acompanya també amb un vídeo explicatiu sobre la importància de les proteïnes diàries, la rendibilitat de cuidar aquest detall de la dieta i amb alguns exemples. Amb l’equip, calcularem el pes (o el pes aproximat) i les proteïnes diàries recomanades, i lliurarem una còpia de la llista d’aliments i el seu contingut en proteïnes.
No hi ha dubte del benestar de guanyar en independència, en autoconfiança i autoeficàcia; de minimitzar la fragilitat i el risc de caiguda; en definitiva, d’augmentar la qualitat de vida de les pacients. Tot això perd sentit si autolimitem l’exercici i la dieta al període en què nosaltres, com a professionals de la salut, hi som presents. Si quan no hi som, controlant, torna a ser com era abans. El més interessant seria aconseguir un canvi d’hàbits sostenible en el temps, amb efecte acumulatiu; que no només generi diferències en els números que mesurem, sinó que porti l’usuari a gaudir més (o de nou) de la seva vida, sempre dins del seu context.
Ha estat meravellós poder veure un altre sistema sanitari regional, una altra manera de cuidar, d’ensenyar, de viure l’Atenció Primària. Ha estat enriquidor conèixer aquestes persones, compartir pacients i reflexionar sobre la vida. Sempre és un plaer tornar a casa.
Agraït per tot allò que arriba. Agraït per allò que, a més, es queda.
Citació
Autor: Del Fio Gil, Luca
Títol: Rotació externa: experiència a Gran Canària
Revista: APSalut. Volum 10. Número 1. Article 193
Data: 5 de febrer de 2022
Versió en castellà
Rotación externa: experiencia en Gran Canaria
Tras dos años y medio sin vivir en la isla, volvía a Las Palmas de Gran Canaria para una rotación de un mes en el Centro de Salud (CS) de Escaleritas. Solo había ido para algunos periodos de vacaciones y visitas urgentes. No había trabajado nunca ahí. Mi visión de su sistema sanitario se reducía a unas cortas prácticas de estudiante universitario.
Escogí un centro de salud de una zona suburbana, de altos edificios, gente humilde, y de larga tradición docente: era el centro docente más antiguo de la isla. Hacía no más de diez años, mi madre había ejercido como trabajadora social en dicho centro, lo que le daba un toque añadido; conocería a excompañeros que, entre recuerdos personales y profesionales, también me acercaban a otra faceta de ella.
Este fue el resultado: una reflexión que entregué a mi responsable docente, Pilar Aguilar.
“Tras meses de espera, la tan ansiada rotación externa había llegado. Con un sentimiento de fingida familiaridad, entré en el edificio. Era antiguo y acogedor. La ilusión por lo desconocido y la expectativa de experiencias únicas, en un lugar del que había oído hablar en casa, era una mezcla cuanto menos curiosa.
Mes caótico. Semanas de organización e improvisación. Días llenos de aprendizajes. En un contexto de recuperación y recaída de la actividad del coronavirus. Poco más se podía pedir. Horas de debates: unas académicas, otras humanistas. Minutos de espíritu docente, pese a una presión asistencial abrumadora.
En la consulta encontré personas extrañas que se abrieron como libros. Las portadas eran sobrias y poco reveladoras; sin embargo, los sentimientos y las confidencias llenaban las páginas. Fluían de manera conmovedora. Posiblemente los profesionales sanitarios somos de los pocos privilegiados en conocer las intimidades más profundas de alguien, sin apenas conocer a la persona en cuestión, en muchos casos.
A pesar de los condicionantes de salud del barrio, la gente es alegre, sencilla y con ganas de avanzar en la vida. Pude ver lo más privado de algunos usuarios: sus hogares. Acogido en cuestión de segundos, me recreaba en sus vidas durante la visita. La dureza del día a día, o la magnificación de problemas que, para otros, pueden ser poca cosa. Sin duda, la empatía que soy capaz de sentir al ver de cerca su realidad supera, con creces, la de la estéril e impersonal consulta.
En el centro, permanecí apartado de ciertos temas debido a las limitaciones inherentes de la rotación externa: la capacidad de reacción y de compromiso, desgraciadamente, no son los mismos. Eso no fue impedimento para que, en los diversos descansos y rondas de presentaciones, muchos compañeros me dedicaran unas palabras de bienvenida, una sonrisa, o un recuerdo con o de mi madre.
Ha sido emocionante comenzar el primer proyecto de promoción de la salud en el que me veo involucrado. Con pacientes frágiles, colectivo por el cual me siento especialmente sensibilizado. Poniendo en práctica, también por primera vez, mis conocimientos sobre nutrición, y recapacitando maneras creativas de aportar salud al paciente.
¿Qué decir de mi responsable docente? Pilar Aguilar ha sido actriz principal de esta historia, quien hizo posible la rotación y quien me entregó su dedicación y tiempo. Preocupada porque tuviera una vivencia memorable, provechosa y relajada al mismo tiempo. Pareciera sencillo por la naturalidad con la que se fueron sucediendo domicilios, visitas interesantes, mini-revisiones, pensamientos o “la experiencia”. Aprecio mucho: el afecto con el que me trató, la pasión por la especialidad (de la cual me estaba desenamorando yo) y el amor a sus pacientes, que genera en ellos una sensación de protección y confianza extrema.
Agradecimientos también a mis compañeros y compañeras residentes, en especial a Mayte y Jose, que me acompañaron y me dieron todas las facilidades para sentirme cómodo y disfrutar del momento. Jose ha sido el hermano mayor atento y detallista que todos querríamos cuando salimos de la zona de confort.
Visto con las gafas adecuadas, esta rotación ha tenido de todo. Con dificultades en medio, he encontrado lo que buscaba. Y mucho más. Como la alta calidad humana con la que me topé. Y cosas inefables que, sin duda, quedan marcadas en mi mente.
Muchas gracias,
Luca Del Fio Gil. 29 de diciembre de 2021”
Sin querer quitarle importancia a ninguna de estas vivencias, sobre todo a las profesionales, hay una que tiene una continuidad. La experiencia “Come y Muévete” sigue desarrollándose. Cuatro usuarias que usan o usaron atención a domicilio, frágiles y con riesgo de caída, que se involucrarán en un proyecto de tres meses. En total, veinticuatro sesiones de entrenamiento, previo acompañamiento hacia una técnica cuidada, consejo nutricional y seguimiento semanal (más un correo habilitado para dudas). El cariño de querer lo mejor para ellas, de poder ver los beneficios y compartir la alegría de vivir; de vivir mejor, sobre todo.
Después de dicha intervención, se registrará, a los seis y doce meses, las nuevas puntuaciones de cuestionarios y test que forman parte de la Valoración Geriátrica Integral (test de Pfeiffer, de Yesavage, Barthel, Mininutritional Assessment, EuroQoL-5D…), comparándolas con la valoración previa a la intervención. Comprobaremos si hay una mejora en alguno de ellos, y si se mantiene en el tiempo.
Mi colaboración en el proyecto pudo tener lugar gracias a unos escuetos conocimientos en nutrición y a mi trabajo de final de máster (Impacto de las intervenciones nutricionales en la fragilidad de los ancianos). Lo más complicado, sin embargo, es trasladarlo a herramientas prácticas que puedan llegar a los usuarios. La creatividad y, sobre todo, escuchar a los compañeros y a los propios pacientes, es lo que hace posible la conexión entre el saber y el hacer.
A continuación, expongo una parte del contenido que creé para las usuarias de “Come y Muévete”. Basándonos en alimentos diarios, priorizando aquellos económicos y que suelen estar presentes en la dieta habitual de los usuarios del CS de Escaleritas. Todo ello para hacer más natural nuestra intervención, y ser respetuosos con su entorno.
Esto se acompaña de un vídeo explicativo sobre la importancia de las proteínas diarias, la rentabilidad de cuidar este detalle de la dieta y algunos ejemplos. En equipo, calcularemos el peso (o peso aproximado) y las proteínas diarias recomendadas, y entregaremos una copia de la lista de alimentos y su contenido en proteínas.
No cabe duda del bienestar de ganar en independencia, en autoconfianza y autoeficacia; de minimizar la fragilidad y el riesgo de caída; en definitiva, de aumentar la calidad de vida de las pacientes. Todo esto pierde sentido si autolimitamos el ejercicio y la dieta al periodo en el que nosotros, como profesionales de la salud, estamos presente. Si al no estar nosotros controlando, vuelve a como era antes. Lo más interesante sería conseguir un cambio de hábitos sostenible en el tiempo, con efecto acumulativo; que no solo genere diferencias en los números que medimos, sino que lleve al usuario a disfrutar más (o ‘de nuevo’) de su vida, siempre dentro de su contexto.
Ha sido maravilloso poder ver otro sistema sanitario regional, otra forma de cuidar, de enseñar, de vivir la Atención Primaria. Ha sido enriquecedor conocer a estas personas, compartir pacientes y reflexionar sobre la vida. Siempre es un placer volver a casa.
Agradecido por todo lo que llega.
Agradecido por lo que, además, se queda.
