Laura Aranalde. Comunicació en Salut.
“Intento transmetre als residents que arriben al consultori que aquí veuran un tipus d’atenció molt més personalitzada, una relació més propera, d’un caire diferent. I normalment els agrada! Crec que en un entorn més rural els residents estimen més la medicina de família. Descobreixen el què es vertaderament”
És important tenir com a leitmotiv la persona, posar-la al centre de l’atenció, independentment de que sigui un pacient diabètic o hipertens… i penso que la feina que es fa actualment a l’Atenció Primària és així: la persona està en el centre.
Des del primer moment sabia que volia fer Medicina de família “No em vaig plantejar cap altra especialitat. M’interessava el contacte humà i ajudar a la gent”. Llicenciat en Medicina el 1981, el Dr. Jordi Garcia és el metge de família del consultori de Vallvidrera des de fa 30 anys, un llarg bagatge que l’ha convertit en el referent comunitari pels habitants de la zona.
En aquest consultori ubicat a 10 minuts de Barcelona gaudeixen dels avantatges del la gran ciutat i també dels beneficis de viure en un lloc petit i més aïllat. Inicialment gestionat per l’ICS, l’any 2003 va passar ser un centre autogestionat, integrant-se amb els professionals de l’EAP Sarrià i conformant així l’EBA de Sarrià Vallvidrera Les Planes.
“Fins llavors no coneixia el model EBA, i quan m’ho van explicar vaig veure que era on jo volia treballar, per la manera de funcionar: autogestió, orientar els resultats, fer bona medicina… moltes coses que jo ja anava fent perquè creia que era el que s’havia de fer però fins aquell moment ningú m’exigia res, ni resultats, ni consensuar protocols…res”.
La teva connexió amb Vallvidrera. Els inicis.
Casualment vaig fer les pràctiques al consultori de Vallvidrera i ja coneixia el metge del CAP en aquell moment, el Dr. Joan Ferrer. A més com que la meva família residia a la vora, també coneixia la gent de Vallvidrera i l’entorn. Quan malauradament el Dr. Ferrer es va posar malalt, els serveis centrals de l’ICS em van demanar que el substituís.
Era un consultori peculiar perquè inicialment era privat, és a dir, la consulta era un pis que el Dr. Ferrer tenia llogat. L’any 1992 ja m’hi em vaig quedar de manera fixa. En aquell moment també treballava com a adjunt de guàrdies al geriàtric municipal, depenent de l’Hospital del Mar, fins que em vaig dedicar exclusivament al consultori de Vallvidrera.
Transició a ser un centre autogestionat, sumant-te a una EBA.
A l’ICS estava en qualitat d’interí… in saecula saeculorum. L’any 2000-2002 es va començar a gestar l’EBA de Sarrià Vallvidrera Les Planes. Jo coneixia el Dr. Munné i em va venir a veure. I el que em van proposar em va seduir.
Estava aquí dalt a la muntanya una mica “com una república bananera”, com abandonat, no veia mai ningú, com que les coses funcionaven bé ningú em deia res ni es preocupaven de si tenia algun problema o no… fins que em van proposar integrar-me al CAP Sarrià i em vaig poder sumar a un equip. El canvi va ser bestial: ja no em sentia sol, sentia que formava part d’un equip mèdic, que tots intentàvem funcionar d’una manera similar, que fèiem sessions clíniques que fins llavors per mi era quelcom extraordinari…
Gestió EBA en un entorn rural… diferencia d’un altre centre?
No. Aquí treballem un administratiu, una infermera, un metge de família i alguns dies un pediatre. I coordinar-te amb la infermera o amb l’administratiu és molt fàcil… moltes vegades inclús si tenim una estona per esmorzar aprofitem per despatxar temes. Jo diria que la gestió EBA on es nota més és en l’equip, aquí al treballar més individualment no es nota tant.
Avantatges de ser un consultori rural al costat de Barcelona ciutat.
Nosaltres estem a dalt de la muntanya però estem en zona urbana, som semirurals. Permet tenir una relació diferent amb la gent. Aquí és com un poble perquè tothom et coneix, ets el referent que passa consulta. Ara som dos metges, però inicialment estava jo sol portant més de 4 mil pacients. I això es va notar al passar a ser una EBA. Com a contrapunt… no pots caminar pel carrer perquè et paren a cada cantonada. Jo que porto més de 25 anys seguits amb els mateixos pacients, sumat a l’entorn i a l’orografia fa que tinguis una relació diferent. I a part d’això, un gran avantatge és que estem a tocar de la ciutat i en cas de necessitar un hospital de nivell 3 el tenim al costat.
Tenim les avantatges d’estar en un ambient més urbà, amb uns equipaments diferents i també les avantatges d’un lloc petit, amb una relació humana diferent, i la gent és molt autosuficient, no van al metge per banalitats. Tot i que això es va perdent i en general tots ens contagiem de les coses dolentes…
Existeixen diferencies assistencials rural/urbà?
L’única diferència important és el desplaçament i l’accessibilitat però cada vegada menys… Hi ha persones que viuen en cases llunyanes al parc de Collserola i abans havien de caminar més de mitja hora per arribar a la consulta. Però no els importava…
Com incentivem als professionals sanitaris a treballar en zones rurals?
Cal utilitzar la tecnologia perquè el metge rural no se senti aïllat sinó que se senti part d’un equip, d’un col·lectiu. Cal que puguin progressar més en la seva carrera professional, donant-los punts, facilitats i que tinguin més connexions interprofessionals amb especialistes que estan més lluny per exemple… I també econòmicament per anar a llocs on fan més falta professionals de primària.
Perfils genuïns
El pacient de poble
Quan algú ve amb un dolor de ronyó i li dius que té un còlic de ronyó i que per què ha trigat tres dies a venir… et diuen que primer esperen si els passa el mal… hi ha aquesta percepció més rural de que no vas al metge a la primera de canvi, sinó quan realment et fa falta.
En un lloc petit les persones són més autosuficients, no necessiten estar tan tutelats com la gent de ciutat. Als pobles tradicionalment anar al metge era l’últim recurs, t’havies de trobar molt malament per anar-hi, i això s’havia transmès de pares a fills, i ara aquesta cultura està canviant, potser perquè no hi ha el mateix traspàs de coneixements i experiència entre generacions. Ara els pacients tenen una falta d’autonomia tal que necessiten que els ho supervisin tot.
El metge del poble. Com ha canviat aquesta figura?
Aquí continues tenint el prestigi com als pobles… que el capellà, el metge i l’alcalde eren les tres forces vives. Si que és cert que hi ha un respecte diferent, que també ha anat canviant i s’ha anat perdent una mica… però en general els pacients et creuen molt i et fan cas. Potser els més joves, que han tingut accés a un altre tipus de recursos i d’educació, de vegades et qüestionen més coses, però els més grans de 40-50 anys mantenen aquest descendent.
Crec que la medicina pública s’ha prestigiat moltíssim perquè els pacients veuen que el metge s’hi dedica, que no té pressa per acabar les coses… tot plegat fa que et tinguin en consideració. Inclús abans de fer alguna cosa et venen a demanar, no només a nivell mèdic, sinó per problemes quotidians de la vida, et consulten perquè ets com un referent de la comunitat.
La petjada tutor-resident en un consultori rural
Com trasllades les peculiaritats del vostre consultori als residents?
Quan entra un resident nou primerament agafo un mapa i el situo allà on estem, li senyalo tota la zona d’influència. A la nostra àrea el 80% és bosc i el 20% és zona habitada, o sigui que la gent està molt dispersa en cases o masies aïllades, i el tarannà de les persones és diferent, perquè tothom té coneixença de qui té al voltant i és important que els residents entenguin que la relació que veuran aquí és una altra. De vegades els xoca que em cridin pel nom… Jordi, com si fóssim amics. Però els anys donen aquest bagatge.
Hi ha mancances en l’aprenentatge dels residents en un centre rural?
A nivell de primària no, al contrari, aquí veuen més coses, perquè els “cupos” són bastant grans. Com més persones atens més varietat de patologies veus a la consulta. Si només tens 800 habitants al teu càrrec veuràs moltíssimes menys coses que si en tens 2.500, com és el nostre cas.
No només no deixen d’aprendre coses sinó que venen a aprendre algunes coses que no poden aprendre en altres llocs.
Ha canviat el perfil dels residents amb els anys?
Quan vam començar teníem uns residents implicadíssims, predisposats i amb moltes ganes de fer de tot, com per exemple, si anàvem a un domicili i s’havia de fer una analítica, s’oferien a anar a fer-la abans de venir a la consulta. I això ara no hi és tant. Potser estem més acomodats…
Habilitats que desenvolupen els vostres residents a Vallvidrera.
Bàsicament la comunicació amb el pacient, l’empatia i tenir ull clínic.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Jordi Garcia
Revista: APSalut. Volum 10. Número 2. Article 199
Data: 10 de juny de 2022
