Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“El professional que tu siguis, depèn de tu. És la teva responsabilitat, no és meva. Com a tutora jo t’he d’ensenyar, he de ser el teu exemple. Però les decisions són de cadascú. Hem de responsabilitzar als residents, no com a sistema punitiu, sinó perquè adquireixin responsabilitats inherents a la professió”
‘Jo canviaria el món, no per competir sinó per crear. Hem de donar la volta a les coses.’
‘Soc metgessa des que vaig néixer. Ja obria les nines des de ben petita, per curar-les.
Sempre ho he volgut ser, i per això vaig estudiar molt’.
La Gemma Férriz és metgessa de família, ha estat tutora de residents i Coordinadora Docent al Cap Sagrada Família i, actualment, és Cap d’Estudis del Consorci Sanitari Integral. Professional incansable, ha cultivat una trajectòria professional d’excel·lència basada en el compromís, la humilitat, l’esforç, la constància, el rigor, i l’entusiasme.
Oberta a nous reptes, la motivació és el seu motor, la qualitat el seu saber fer, i el canvi per la millora la seva empremta en tot allò que fa. Va estudiar medicina a la UAB i va fer la residència a Can Ruti. Va començar fent suplències a diferents centres fins que li va sortir una plaça a BSA i allà va poder viure la reforma de l’Atenció Primària “La meva primera consulta van ser 120 números! Cridava als pacients d’un a un i feia la història clínica a mà”.
Al cap de tres anys, per ser més a prop de la família va fer un canvi a Barcelona ciutat, al CAP Sagrada Família. La seva trajectòria docent, en contacte permanent amb residents, estretament vinculada amb l’àmbit de la formació, la millora i el coneixement, l’ha permès ser l’actual Cap d’Estudis del Consorci Sanitari Integral, des de ja fa 2 anys.
Per què vas optar per especialitzar-te en medicina de família?
Quan vaig fer el rotatori vaig veure la llum. A l’hospital m’avorria molt, tot és lent allà. I quan vaig anar al CAP ho vaig tenir clar. Vaig treure’m el MIR i vaig anar a Mataró, volia un lloc petit on només hi haguessin residents de família. Ara no ho veig igual, ara penso que és bo compartir i ajudar-se amb residents d’altres especialitats. En aquell moment ho veia com una amenaça però va ser un error. No teníem companys d’altres especialitats i per això vam ser molt autodidactes, precisament el que no ha de ser la residència.
Una metgessa de família amb família. Parlem de conciliació familiar.
Al CAP Sagrada Família tot l’equip són dones. En aquest sentit és més fàcil però abans era molt jeràrquic i quan t’incorporaves havies d’adaptar-te al que et donaven. Jo vaig entrar amb un horari dolentíssim, treballant divendres, etc… però vaig pagar aquest preu per apropar-me a casa i perquè creia que allò era una inversió de futur. Vaig decidir fer-me un lloc i vaig treballar-m’ho molt. Ara intento explicar als residents que les coses no es poden aconseguir el primer dia, cal fer una inversió, de temps, dedicació… Tot s’ha de guanyar, per després millorar. No pots voler només la part bona de les coses.
D’on surt l’esperit crític de la Gemma, aquesta mirada.
S’ha de reinventar el sistema sanitari. Per què insistim en fer les coses igual? Per què volem fer les coses com fa 30 anys si el món no és el mateix? Saps per què? Perquè la sanitat pública és el més privat que hi ha, i és un gegant que no té cap interès en canviar. Et trasllada a tu, metge, que ets una professió vocacional i que et sents responsable dels teus pacients, la mala gestió. Però en realitat, estan generant unes expectatives que saben que no poden oferir… S’ha d’estar a la sorra, els despatxos són un perill!
A mi m’agrada el despatx i gaudeixo fent gestió, però el fet de passar de la consulta de primària a l’hospital m’ha permès veure que l’administració ha posat d’esquenes l’atenció primària i l’hospitalària. No! El pacient és comú, els processos són comuns i hem d’anar cap a la integració enlloc de la coordinació.
L’atenció primària és la porta d’entrada de la població.
Si, però la porta d’entrada ha de tenir fluxes, no pot ser un coll d’ampolla. Si em dones la capacitat executiva de ser porta d’entrada t’has de refiar de mi, i no posar-me un morrió. I si em dones aquesta potestat he de tenir la manera de vehicular al pacient. El que no pot ser és que algú que fa sang quan va al lavabo, demani una colonoscòpia i trigui 3 mesos a fer-se la prova. El problema no és meu, el pacient és comú, de la sanitat catalana. I nosaltres, l’AP, som l’escut.
La falta de metges.
Hem de fer que els metges facin de metges de veritat. Segurament no falten tants metges de família. Cal que puguem dedicar el temps a fer de metges de família i no a altres competències que no són nostres, ni les administratives ni les d’altres especialitats. Sé que això sona molt impopular, però no crec que el MFiC hagi de fer de tot, el que cal és que el MFiC tingui les eines per fer, de manera excel·lent la seva tasca. No crec que haguem de fer ecografies, el que hem és de disposar-ne. Poder demanar-la i que la faci sigui un expert en ecografies. Qui ha de fer les coses és qui millor preparat està per fer-les.
La competència del metge de família no és infinita, no ho ha de ser, igual que no ho és la d’altres especialitats. És una especialitat, i molt àmplia per cert. Ens queixem que no tenim temps per fer les consultes i atendre la cronicitat de manera adequada i volem minvar el nostre temps fent coses que no ens pertoquen? Tenim tan ben resoltes les nostres competències que realment en necessitem de noves? T’asseguro que cap metge de família sap fer a la perfecció totes les competències del metge de família. I encara volem fer més? Hem de ser crítics.
L’especialitat de MFiC
És la més difícil. Perquè ha de destriar el gra de la palla. I a més ha de ser àgil i ràpid. És un detector d’alarmes. Ha de tenir ull clínic i dins de la voràgine de l’agenda, ha de saber dimensionar i planificar el que s’ha de fer per la salut del pacient amb encara no 10 minuts que dura la visita. La capacitat de detecció, juntament amb el control del pacient crònic i la fragilitat en totes les dimensions, comunitàries també, són les principals funcions del metge de família.
Ensenyar l’ofici de metge: aprendre a ser, no a fer
Els nous metges joves, el relleu generacional.
Si que hi ha un canvi general dels valors, però no és que siguin pitjors que els nostres. Han vingut a aquest món a treballar i a viure. Als residents sempre els dic “no us podeu quedar només amb la part bona de les coses”. Si tu has acabat la consulta i te’n pots anar a les 14 h perfecte, jo no et faré quedar fins les 17 h. Però un altre dia et tocarà quedar-te fins les 19 h, i llavors recorda el dia que vas marxar a les 14 h, però no per comptar les hores, sinó perquè va inherent a la teva responsabilitat com a professional.
Els residents avui. Tot val?
Sovint se senten els millors. Doncs no. Sou intel·ligents i estudieu molt. Res més. Això no us fa millors persones ni ser més bons companys, ni saber treballar en equip, ni sacrificar-se per quedar-se si un company es posa malalt, per exemple. Això s’aprèn a base d’entendre que formes part d’un equip i que has de ser-hi, a les bones i a les dolentes. La nostra generació ha estat la frontissa del canvi. Abans el resident no cobrava sinó que pagava per fer la residència! I no ens en podem anar a l’altre extrem. S’ha de ser coherent: el resident que no es presenta, el que arriba tard… no s’ha d’acceptar. El tutor no ho ha de permetre tot.
Com ensenyem als residents a aprendre a afrontar els reptes en positiu.
Donant exemple. És que la nostra professió és un ofici, no és una feina. Jo no parlo de vocació com a sacrifici. Una professió s’aprèn veient com ho fan els altres. Tu no pots parlar malament d’un company i després demanar-li al resident que no critiqui… això amb tot. Els tutors som l’exemple. No som millors que ells, no. I no sabem més que ells. Probablement en sabem menys perquè surten d’un MIR i tenen molts coneixements, però han d’aprendre la professió. I la professió són valors. Són valors professionals: d’implicació, de respecte pel company, de respecte per l’horari, de respecte pel superior, de saber vestir-te per anar a treballar, de dirigir-te a un company o a un superior tal com pertoca. Però això no és responsabilitat exclusiva del tutor, no ens hem d’autoculpabilitzar. No es tracta de què fem malament nosaltres sinó què fan ells malament. I si fan malament les coses, això ha de tenir conseqüències.
Malestar emocional dels MIR. S’han de protegir?
És un tema generacional, estan educats a no tolerar la frustració. No és protegir-se, és que la vida és així! Sense faltar al respecte a ningú, són una generació que han pujat entre cotonets. Hem d’aprendre a anar encaixant el que vingui, que no vol dir resignar-nos. Això és la resiliència. No és treure-li importància a les coses, és donar-li la volta. Només ens protegim entenent que no només hi ha una part bona de les coses. Hi ha una part bona però per tenir-la també has de comprar la dolenta, com la cara i la creu d’una moneda.
Ras i curt
Principal qualitat de la Unitat Docent UDACEBA.
El seu eix és el resident. Tots els esforços que fa pivoten al voltant del resident i encara que el resident s’empenyi a treure-li les ganes, la unitat docent persevera.
Què és ser tutora.
És ser exemple del que tu creus que ha de ser exercir aquesta professió. No és ensenyar medicina. Ensenyar a ser metge de família és ensenyar a ser, no a fer de. És molt diferent! I ser metge de família implica molt més que l’assistència.
La recepta del lideratge.
La coherència, el compromís i la humilitat. Si creus en alguna cosa, poder veure-ho créixer, lluitar-ho, la il·lusió, no hi ha res més bonic.
Una experiència que t’ha marcat.
En plena onada de covid-19, una pacient més de 80 anys s’ofegava i era criteri d’ingrés. Vaig trucar al 061 i em van dir que per edat no la podien anar a buscar perquè havien de prioritzar. La vaig trucar i li vaig dir que arribés com pogués a la porta de l’hospital… li vaig salvar la vida. Va entrar a la UCI i encara és viva. Aquell dia, jo m’estava separant i vaig decidir que volia fer testament, perquè allò em va fer reflexionar de que estàvem en un moment de crisi de veritat.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Gemma Férriz
Revista: APSalut. Volum 11. Número 2. Article 219
Data: 18 de juny de 2023
