Laura Aranalde. Comunicació en Salut
“Vas als Centres d’Atenció Primària i és un “fast food sanitari“, o un “Amazon Prime sanitari“. Crec que és el gran error. La implicació que tenen els fenòmens socials i la patologia psicològica en salut és importantíssima, però si no es valora fer un abordatge biopsicosocial i els metges només tractem la part orgànica de la persona, llavors estem ficant una tirita a la ferida, quan el que hem de fer és suturar”
“A 6è de medicina, en una rotació a Badalona vaig conèixer un grup de professionals entusiastes de l’atenció primària, i em va encantar. Vaig descobrir la quantitat de coses que pots arribar a fer a l’AP a nivell de clínica i la part més humanística”
Barceloní de Sants, va estudiar Medicina a la UAB, a Can Ruti com a hospital de referència i va escollir especialitzar-se en Medicina de Família i Comunitària a la Unitat Docent de Tarragona, al CAP Torreforta.
“La residència és un moment en el que has d’assumir molts canvis, personals i professionals, per començar a fer camí de manera autònoma, perquè els metges anem tard en aquest aspecte”.
Des de fa 9 anys és metge de família al CAP Can Bou del Consorci Castelldefels Agents de Salut (CASAP). Amb clara vocació docent i esperit crític, és el coordinador docent del centre, al costat d’estudiants de Medicina des de fa 9 anys
i tutoritzant residents de Medicina Familiar i Comunitària des de l’any 2019.
La visió humanística de l’Atenció Primària. Ha canviat?
Hi ha clarament un error d’objectius a nivell social. Tenim punts forts com la longitudinalitat, la visió integrativa, l’abordatge holístic,… que per dur-los a terme cal temps i donar-los valor. Si no tenim temps, com ara que tenim 10 minuts per pacient i no es valora que facis un abordatge biopsicosocial, aquest és el problema.
Els nous perfils professionals són tirites per l’AP?
Les noves figures són valuoses, evidentment, però crec que és una tirita, si. Perquè si tens els professionals fent baixes laborals, controls de baixes, informes clínics, burocràcia que no té un impacte directe en la salut del pacient, alguna cosa estem fent malament, estem destinant recursos cars que no tenen implicació directe en allò que està format el metge, que és la salut de les persones. És necessari que s’incorporin altres professionals però el que s’ha de reorganitzar clarament és que el metge faci de metge, i que tingui temps material i se’l valori per fer de metge, no com ara, on l’important és fer un registre de tota l’activitat però no com es fa.
El sostre del MFiC.
Els sostre de primària el poses on pots i on vols, però ara mateix sobretot on pots. I si tinguéssim tota aquesta burocràcia fora de les consultes el sostre de l’AP seria altíssim, perquè permetria fer un abordatge que no caldria derivar a especialistes en molts casos. L’abordatge propi de les malalties més prevalents, inclús aquelles més complexes com pot ser una insuficiència cardíaca, per exemple, podries fer l’abordatge fent una ecocardio i orientant el cas fàcilment sense la participació directe d’un especialista hospitalari.
Problemàtiques actuals a la consulta del metge.
Tenim falta de temps i falta d’equitat. Estem gastant moltíssims recursos mèdics en el pacient sa, la persona que no té una patologia com a tal sinó que té un període vital complex, bé sigui per temes laborals, socials… és un pacient sa que se l’ha d’ajudar però amb els recursos socials que pertoquin. Però moltes vegades el propi pacient no coneix els recursos dins de la comunitat i l’accés fàcil és el sistema sanitari.
Tenim pacients on l’escolta és el més important i crec que és bàsic fer-la, però fer-la bé per evitar posar una etiqueta de patologia a una cosa que és vivencial, que no cal farmacologia ni etiquetar amb un diagnòstic clínic. I ens trobem amb la població a nivell estatal i a Catalunya sobremedicada amb ansiolítics, antidepressius, amb etiquetatge de les ansietats, de trastorn adaptatiu… i el metge ha de tenir temps per tractar-ho, perquè si no el més fàcil acaba sent prescriure, receptar fàrmacs enlloc de fer un abordatge més integratiu i humanístic, per ajudar al pacient a sortir de la situació sense l’ús de fàrmacs.
Canvis i tendències socials que tenen repercussió directa a l’AP.
És veritat que hi ha uns canvis socials i antropològics que fa que la gent que ha viscut l’inici de la societat del benestar hagi tolerat pitjor la frustració. I tot anava bé fins la crisi econòmica del 2008, en la que moltes persones es van veure vulnerables. I quan em veig vulnerable em frustro i busco quelcom que expliqui el malestar, una etiqueta.
Després de la Covid la gent té problemàtiques laborals, però enlloc d’estar als carrers manifestant-se, estan a les terrasses. És com una doble moral. Quan estàs a la consulta i surts, veus com dues realitats que et fan pensar fins i tot si estàs molt esbiaixat per la teva feina. El cert és que les temàtiques laborals han augmentat espectacularment, i la gent està canviant de feina, cobrant menys però vivint millor. No volen estar hiperconnectats a la feina. Però la solució no és anar al metge, que et doni antidepressius i agafar la baixa, sinó parlar amb els sindicats i exposar la magnitud del problema.
Canvis necessaris en el sistema per millorar l’AP.
El més important, bàsic i cost-efectiu és la contractació dels Assistents Clínics, per canalitzar tota la burocràcia i que el metge es pugui dedicar únicament en allò que ha estat format: la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les malalties. Dels 10 minuts que tenim per pacient no podem estar-ne 8 mirant l’ordinador i fent clics per registrar el que li passa. Hi ha innovació tecnològica suficient perquè això no passi.
El que falta és baixar a la trinxera. Per fer una gestió òptima dels recursos, has de conèixer primer els recursos, saber en què s’estan gastant i veure si són òptims. Veure-ho tot en un excel perd pes perquè les dades són sempre molt interpretables. Si algú comptabilitzés els clics que fem a cada consulta o quantes vegades movem el ratolí, al·lucinarien!
Docència i emocions, el binomi perfecte
Com s’ensenya la vessant més humanística de la medicina.
Sobretot és amb l’exemple, no hi ha més. Ara mateix el gran handicap que tenim amb els residents de família és amb quina vocació venen a fer atenció primària. I ho hem de cuidar moltíssim, perquè moltes vegades es tria l’AP com a primera opció però quan no és així, aquesta vocació s’ha de treballar i l’hem de garantir. Pot passar que quedin places de primària buides però el que no pot passar és que els residents de primària se’n vagin a altres zones geogràfiques o que vagin a fer altres funcions, com urgències. I que vegin la primària com un lloc no òptim per desenvolupar tot el que han après durant aquests anys de formació.
Si no cuidem el talent, al final la vocació té un límit, i és lògic que aquest talent no brilli tant si les condicions laborals no són les idònies. Quan portes molts anys, t’adones que els valors de la professió són molt importants, però n’hi ha un per sobre de tots, i és que tu per tenir aquests valors t’has de sentir molt a gust i molt còmode al teu lloc de treball. Jo tinc la sort que aquí a Can Bou tenen aquests valors.
Importància de l’esperit crític.
Per ser docentment actiu, i donar la volta a les coses, has de ser en primer terme molt científic, observar molt, escoltar molt i parlar poc. L’important és conèixer molt a fons allò del que estàs parlant.
A la residència s’ha de gastar molta energia en observar, tenir una bona escolta i sobretot tenir pensament crític per canviar les coses, per repensar-les. Al final és un mètode científic, d’observació, crítica, confirmar hipòtesis però refer aquestes hipòtesis, aplicant-hi també les emocions, posant els residents a la pell del pacient. I els estudiants ho veuen molt positiu.
Fotografia: Luz i Eduardo, els seus residents (MIR).
Obrir el camí als nous professionals des de les Unitats Docents.
UDACEBA és un grup d’amics entusiastes de la primària. Això és molt positiu però també fa un biaix de la tolerància que tenim, perquè aguantem i aguantem, i hem de tenir la visió crítica. I des de les Unitats Docents cal fer un crit perquè sabem que actualment si queden places buides és per les condicions laborals dels professionals, i hem d’actuar. Tenim molt identificada la culpa: els metges de família estan fent un nivell d’intensitat de consulta molt elevada, amb molts processos i molta burocràcia fora de la consulta.
Feina i vocació: la millor afició
Hem perdut capacitat d’esforç?
Estudiar una carrera ha perdut una mica de valor, ara es valora més si t’agafes un any sabàtic o te’n vas a Bali, per exemple. Es valora més la part d’oci que la vessant professional. Però en creixement personal pot arribar a ser més atractiu fer de metge que anar a fer el Camino de Santiago, només depèn d’una cosa: si consideres la teva feina com una afició.
S’ha de viure gaudint el que fas. Tries medicina com a carrera, sabent que és duríssima, perquè te l’has de prendre com la teva afició, com un hobby. Si t’apassiona el teu hobby treus el millor de tu. I ara mateix crec que s’agafa medicina per altres raons. I si no es valora el suficient és millor ser youtuber o instagramer que fer una guàrdia al CUAP el cap de setmana.
Coneixem l’Òscar artista.
La part artística sempre m’ha encantat, sobretot la música i la guitarra. Tocar em serveix per rebaixar el ritme vital que portem i em permet reflexionar sobre moltes coses. L’important és fer alguna cosa que t’aporti, sense un objectiu clar, només com una part de tu.
La vessant manual és importantíssima per treure les emocions. Enlloc de tan nivell d’anglès i tan esperit de competició ens caldria aquesta visió més artística de les coses. Perquè tot té matisos, ni tot és tan lluent ni tan fosc. I si tinguéssim temps i pintéssim un llenç segurament veuríem matisos que amb la velocitat que anem no podem veure. A les xarxes socials, per exemple, no hi ha matisos, sempre és el mateix, una societat igual sense canvi.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Oscar Garcia
Revista: APSalut. Volum 11. Número 2. Article 227
Data: 4 d’agost de 2023
