Autora: Àngels Ballarín Castany. Metgessa de família EAP Vic. Tutora UDACEBA
La majoria de persones imaginen la consulta d’Atenció Primària com un despatx tranquil on l’entrevista clínica es desenvolupa amb serenitat resolent aspectes bàsics, en el sentit ampli de la paraula, de la salut de les persones. I no és una imatge desdibuixada del tot.
Però aquesta estampa bucòlica es veu interrompuda sobtadament quan arriba l’avís d’una urgència. D’una urgència emergent, de les de veritat.
Això és especialment rellevant en els llocs on l’atenció a les emergències no està externalitzada a altres serveis i molt especialment en la medicina rural, on els equips d’atenció primària ofereixen la proximitat en el seu màxim esplendor.
En aquests moments crítics els professionals de l’Atenció Primària (els mateixos que passen llargues estones entretinguts resolent mil disfuncions burocràtiques del sistema) s’aixequen de la cadira, gestionen amb la sala d’espera el retard que suposarà l’avís imprevist i fonendo en mà corren fins al lloc de l’emergència. Allà hauran de fer la primera actuació en un infart, una aturada cardiorespiratòria, un accident de trànsit a la carretera del poble, un ferida sagnant, una crisi comicial o un intent autolític per exemple. Tot això amb pocs recursos, amb diligència i amb professionalitat.
Les situacions a les que es poden haver d’enfrontar són molt diverses i cal estar preparats per donar-hi resposta. Un cop més, la formació continuada és vital. Aportarà seguretat i eficiència i els pacients ho agrairan. Però no és menys important saber-hi ser. Per això cal proximitat, empatia però sobretot capacitat per liderar la situació.
Amb aquestes dues qualitats, la científico-tècnica i la humana, es donarà la primera assistència, s’estabilitzarà el pacient fins que es pugui fer el trasllat al servei d’urgències que i com pertoqui. Trasllat, per cert, que en algunes ocasions també hauran de realitzar els equips d’Atenció Primària, per manca de disponibilitat de transport medicalitzat en aquell moment.
Però no tot s’acaba aquí. Una vegada transferida l’atenció del propi pacient l’equip d’Atenció Primària es girarà i mirarà a la família: explicarà la situació, unes paraules tranquil·litzadores mai estan de més, enllaçarà la continuïtat assistencial, … Això també forma part de l’emergència. Per no parlar de la gestió de l’entorn en les emergències públiques de gran impacte emocional com pot ser un ofegament en una piscina, un atropellament a la via pública, etc.
I quan tot això ha acabat amb adrenalina fins a les orelles però la satisfacció de la feina ben feta l’equip entrarà de nou a la consulta, respirarà profundament, i seguirà amb la llista inacabable de “petites futileses” que es poden resoldre a l’Atenció Primària.
Tot això també és l’Atenció Primària. La porta d’entrada del sistema, en diuen alguns. Però no s’adonen que ho és tot: la porta d’entrada, la sala d’estar, el lavabo i la cuina. La més completa de les atencions necessita la més completa de les formacions. I dels reconeixements. Recordem-ho sempre!
Paraules clau: urgències, emergències, atenció primària
Citació
Autor: Ballarín Castany, Àngels
Títol: Emergències sanitàries i Atenció Primària….. també!
Revista: APSalut. Volum 11. Número 4. Article 228
Data: 29 de novembre de 2023
