Laura Aranalde. Comunicació en Salut
‘Transitar en el camí de l’autogestió i la capacitat dels professionals és important però la perspectiva cal tenir-la molt clara:
la primària ha de guanyar pes en les decisions del sistema’
La vocació de metge no és única, també s’ha d’incentivar la qualitat de vida, la qualitat del treball i que la feina estigui ben pagada.
En Daniel Sánchez Ruiz va néixer a Palència, Castella i Lleó, fill de mare mestra i pare industrial. A mesura que avançava la ESO i el batxillerat, tenia clar que li agradaven les ciències de la vida i veia un futur en l’àmbit de la recerca, en un laboratori. ‘Aquesta era la meva idea inicial però va canviar quan vaig començar a explorar sobre cada carrera vaig veure que era molt difícil fer recerca bàsica i en canvi la medicina ho facilitava i alhora em permetia un contacte amb les persones que no volia perdre’.
Vital, de caràcter emprenedor i amb un fort esperit crític, va començar medicina a Valladolid, fins la irrupció la covid. Aleshores la decisió va ser una mica complicada per molts factors. ‘Tenia clar que una de les meves opcions principals era medicina familiar i comunitària i vaig mirar-ho a Euskadi, a València i a Catalunya. Aquí podria treballar més el tema de la recerca que m’atreia però no vaig poder trepitjar els centres i la tria no va ser fàcil’. ‘L’elecció enmig d’una pandèmia ha condicionat la nostra residència’.
Amb el temps vaig veure que no m’agradava una àrea concreta de la medicina sinó que volia formar-me en una especialitat generalista, on pogués fer una mica de tot, i que m’obrís pas al maneig del pacient crític i a les urgències, que és l’àmbit que més m’agrada.
Vas fer un canvi de rumb de la recerca al contacte diari amb les persones.
Em van passar dues coses… la primera, una mica d’autoconeixement, vaig reflexionar-hi i donar-hi moltes voltes. També em va condicionar que en aquell moment el meu pare estava malalt, i com a familiar de pacient em vaig adonar que l’entorn sanitari i poder ajudar a les persones era més enriquidor.
Parles molt bé el català. Com l’has après?
Abans de venir a Catalunya ja consumia cultura catalana i l’idioma és molt semblant. Tenia un coneixement de base i quan vaig arribar vaig fer un parell de cursos per escriure’l i per perfeccionament. La veritat és que ha estat com molt orgànic, molt natural, perquè el faig servir al meu dia a dia a la consulta. Entenia que si vas a un lloc on es parla una altra llengua, el normal és que utilitzis la llengua pròpia del territori. Facilita molt la relació medico-pacient.
Escollir el camí
La tria del teu centre. Per què UDACEBA i concretament l’EAP Sardenya?
Tenia clar que a Catalunya la recerca té més recursos i infraestructura que a la resta de l’estat. Aquest era un fet diferencial, i a més m’agradava la idea de venir aquí. I quan vaig tenir clares les opcions de centres i els perfils de les Unitats Docents, vaig que pensar que venir a l’EAP Sardenya, que té Unitat de Recerca pròpia, seria el lloc per fer una residència profitosa. Va ser un argument a favor.
L’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària.
No hem de caure en romantitzar-la de manera excessiva. És a dir, que la MFiC sigui una especialitat que té un contacte més enriquidor amb les persones perquè les coneixes al llarg de tota la seva vida, no pot servir per justificar tot el que passa a la consulta. Hi ha altres especialitats molt boniques que aconsegueixen omplir les places i nosaltres no. Hem de donar una volta al missatge. No ens podem quedar només amb la part més bonica perquè “el foc també és molt bonic, però crema”.
S’hauria de penalitzar la renúncia de places MIR?
S’han de plantejar solucions però no des del càstig perquè paradoxalment farem l’efecte contrari. Si volem omplir les places de MFiC hem d’incentivar-la fins a consolidar-la com una especialitat amb futur, amb més capacitat econòmica durant la residència, millor qualitat de vida.., és a dir, ha de ser l’especialitat mimada. I això ho hem de vendre com a factor diferencial d’altres especialitats, posant el caramelet a la boca, no des del càstig ni l’obligació. I és una qüestió de diners i recursos. S’hi ha d’invertir.
El metge, acompanyant i guia
Un bon metge o metgessa.
Ha de ser una persona empàtica, humil i científica.
El prestigi de la professió. En quin punt es troba?
Durant la democràcia, i amb el sistema MIR, també s’ha democratitzat la medicina. Al contrari d’altres professions, hem apropat la medicina a la gent i al carrer, hem construït l’atenció primària en tot aquest procés i crec que és molt positiu. Però per contra, probablement en el moment que es democratitza un estament és veu més accessible i la societat en general també se sent amb el dret de reclamar més coses, de ser més demandants.
La democràcia ha permès democratitzar el sistema MIR, i amb això la medicina. Crec que és positiu que s’hagi apropat la medicina a la gent i al carrer, perquè sinó l’atenció primària no funcionaria. Ara bé, li hem d’afegir el repte de garantir l’accessibilitat: està molt bé ser propers, però necessitem replantejar aquesta relació de la mà dels ciutadans i de la societat”
El metge s’ha d’implicar en la gestió?
Si, sense dubte. Però ha de ser des de la micro, des de la meso i des de la macro gestió. I ha de ser des d’una perspectiva molt clara. No val que hi hagi MFiC amb posicions de macrogestió a la primària si tenen una perspectiva completament hospitalocentrista. Això no serveix per res. No és només una qüestió de ser-hi. S’ha de fer a tot el conjunt del centre: gestió del cupo, dels crònics, capacitat de revisar prescripcions, gestió de l’equip… és necessari que ens impliquem.
La fórmula de les EBAs és una fórmula interessant perquè permet l’autogestió, però també es poden fer altres coses en el sistema per garantir que hi hagi més capacitat dels professionals. Això ja es va demostrar durant la pandèmia als CAPS de l’ICS, que tot hi no tenir autonomia plena en els capítols personals i econòmics, també ho facilitava.
Sembrant el futur
Networking acadèmico-professional.
Ja d’estudiant vaig ser delegat de centre i vaig ocupar la vicepresidència del Consell d’Estudiants de Medicina durant un any, i ja tenia certa experiència amb tractar amb societats científiques, conselleries, ministeris… d’aquí el meu background previ. Quan vaig arribar aquí em van proposar entrar a la junta directiva de la CAMFiC i he estat del 2021 al 2023 com a vocal de residents. Ha estat una experiència interessant i enriquidora perquè estava acostumat a entorns de Madrid, i a Catalunya he conegut persones amb un discurs positiu entorn la medicina de família i amb molta experiència de lideratge en molts àmbits.
Inquietuds del Dani.
Tenia més inquietuds abans de treballar les hores que treballo fent la residència! La residència redueix la vida personal i mata el temps d’oci i de fer coses per un mateix. És difícil conciliar amb la vida personal, perquè molts dies l’única cosa que pots fer en el temps lliure és descansar per aguantar la feina de l’endemà. Intentaré que això millori d’adjunt, perquè vull tornar a tocar el piano, fer muntanya, aprendre algun idioma més, que ara només faig portuguès perquè m’ha vingut de gust estudiar-lo i moltes altres coses. Voldria donar-li a la feina el temps que pertoca i no més.
On t’imagines quan acabis la residència.
Intentaré buscar quelcom a prop de l’àmbit de les urgències, més que a la primària pura. És interessant que a les urgències hospitalàries també hi hagi gent amb diferents perfils i perspectives, crec que enriqueix el servei. I si hi ha professionals de primària que volen treballar amb la primària al servei d’urgències aquí tenim un camp per córrer que podem explorar. Encara queda temps i ho veurem… També m’agradaria avançar des d’un punt de vista acadèmic, fer la tesi doctoral i estar vinculat a la universitat.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Daniel Sánchez Ruiz
Revista: APSalut. Volum 12. Número 2. Article 244
Data: 15 de maig de 2024
