Autora: Vicky Jodar, exresident UDACEBA
Són les 6:30 h del matí i ja estic en alerta. L’orella enganxada a l’emissora esperant que ens activin per a un servei. Per qualsevol persona d’una altra professió, potser és massa d’hora per començar a treballar. Però per nosaltres no, som personal d’urgències.
Sempre atents a l’emissora, amb un somriure
Encara recordo quan vaig descobrir la meva passió per les urgències i les emergències. Va ser l’any 2012. Estava cursant quart de medicina i una de les optatives que vaig escollir va ser Urgències a l’Hospital Clínic.
Em va sorprendre la serietat i la facilitat amb què els professors ens transmetien els seus coneixements. Feien fàcil diagnosticar i tractar un pacient en una situació clínica crítica, mitjançant una actuació mèdica senzilla i sense complicacions. Això va fer que m’enamorés de l’especialitat. Tres anys després em vaig presentar a l’examen MIR sense gaires opcions que s’assemblessin a aquesta especialitat, i sortint amb l’elecció de l’especialitat de Medicina de Família i Salut Comunitària a UDACEBA, a Barcelona.
Després de les pràctiques realitzades a un CAP durant la universitat, no tenia una bona percepció de la Medicina de Família. En aquell moment veia el metge de família com una persona que simplement tramita derivacions, receptes i proves complementàries. Res semblant a les persones que em van inspirar durant l’assignatura d’Urgències i als que em volia assemblar.
Durant els anys de residència vaig descobrir com la meva idea de l’especialitat era preconcebuda. I com tot en aquesta vida, l’especialitat canvia i la meva idea també va canviar. Durant els 4 anys de resident, em vaig impregnar de la filosofia que el metge de família és aquell que coneix el nom dels pacients i dels seus familiars; és la persona que malgrat tenir 7 minuts per visita a la consulta, si cal, en dedica 10 i sacrifica el seu descans; és qui mai no dona d’alta als seus pacients; la que acompanya, consola, aconsella i maneja la incertesa de la família; però sobretot, és la persona a qui tots els pacients solen referir-se “La meva doctora” i a qui obren la porta de casa seva amb amabilitat i donant-li accés als racons més personals de la seva vida, amb la confiança de saber que és “La meva doctora”.
Durant 4 anys, vaig canviar la perspectiva de la Medicina de Família. Vaig desenvolupar la capacitat de gestió del temps; vaig aprendre el maneig del pacient integral crònic complet i del pediàtric; i les meves capacitats humanes, com l’empatia, l’escolta activa, el treball en equip, florien alhora que els meus coneixements mèdics creixien.
Tot i així, les urgències estaven a la meva sang. I va ser el quart any de residència, després de rotar al Servei d’Emergències Mèdiques, que em vaig enamorar de l’emergència.
Durant els dies de pràctiques a l’ambulància em vaig adonar que el metge d’emergències treballa en la incertesa, que tracta en moltíssims incidents amb pacients crònics complexos reaguditzats, que assisteix als racons privats i més íntims dels pacients com casa seva, ha de presentar habilitats humanes àmplies per poder gestionar les emocions de les famílies, i ha de tenir un ampli coneixement de la medicina; extens i focalitzat en les patologies agudes sí, però ampli al cap i a la fi. Quina casualitat que moltes d’aquestes qualitats es desenvolupen i s’adquireixen amb l’especialitat de Medicina de Família!
També valorem emergències socials (en espera de CUES Barcelona)
Uns mesos abans d’acabar la residència, i després de descobrir l’àrea on volia enfocar la meva carrera professional, la meva inquietud es va centrar en les principals necessitats que podrien requerir els pacients d’urgències. Les preguntes que em plantejava eren: Què he de saber per poder tractar un pacient crític amb seguretat? Què és el que sé fins ara? En què he de millorar i en què m’he de formar? I més preguntes de les quals no vaig obtenir resposta fins molts mesos després, i gairebé m’atreviria a dir, anys després de començar a treballar.
Amb totes aquestes inquietuds, em vaig trobar amb persones que van ser conselleres, mestres i companyes que em van ajudar a sentir-me segura. Vaig fer formació en SVA, en via aèria, en maneig del pacient traumàtic, en ventilació mecànica invasiva i no invasiva. No obstant i malgrat conviure amb la por els primers mesos, vaig ser conscient que vaig aportar molts coneixements de la meva formació com a metgessa de família.
En una formació de via aèria
I vaig arribar el primer dia. Després de nombroses guàrdies tutelades en una ambulància, em trobava amb un equip de 3 persones, compost per infermeria, tècnic en emergències sanitàries i jo mateixa. Va ser fantàstic. I més fantàstic va ser descobrir durant els mesos següents com m’estava convertint en una metgessa d’emergències, però que podia continuar exercint com a metgessa de família. També aportant a molts serveis, coneixements que havia adquirit durant la meva formació al CAP.
En aquests darrers 4 anys moltes persones m’han preguntat quina especialitat vaig fer. Sempre contesto el mateix: “Família”. Molts se sorprenen que no respongui Anestèsia, Medicina Intensiva o Medicina Interna. Això m’ha portat a la següent afirmació: sense especialitat d’urgències, l’especialitat de medicina de família és la més completa de totes les especialitats de medicina que pot suplir la d’urgències. Comprèn una visió integral des de l’edat pediàtrica fins a la geriàtrica en tots els seus àmbits.
I és aquí on llanço la pregunta, un metge de família pot exercir com a metge d’emergències i urgències?
Només em queda respondre un Sí.
Etiquetes: Sistema d’Emergències Mèdiques, SEM, medicina de família
Citació
Autor: Jodar, Victoria
Títol: De l’Atenció Primària i Comunitària a les Urgències. Experiència personal
Revista: APSalut. Volum 11. Número 4. Article 232
Data: 5 de desembre de 2023