Autora: Mariona Marquès Pàmies. R4 MFiC EAP Dreta de l’Eixample (CAP Roger de Flor)
Una munió de pardals i orenetes em desperten de forma natural juntament amb les notes del campanar de fons. Per la finestra entra una brisa amb olor a petricor perquè s’ha passat la nit tronant i plovent. Faig els meus cinc minuts de ioga i em disposo a anar cap a l’hospital a saludar a la Dina, qui bonament em deixa preparat el dinar per tal que el pugui agafar cada dia. “Bon dia Mariona! Com va anar l’excursió del cap de setmana?” “Ai Dina, tenies tota la raó, pluja per tot arreu i fins i tot pedregada!” “Si vas a caminar tot i aquest temps, és que realment t’agrada molt la muntanya”.
Reculo cent metres enrere i s’obren les portes del CAP de Tremp. “Bon dia Mariona!”Em dirigeixo a l’office i em trobo amb algunes cares plenes de son que s’omplen pacientment el cafè mentre es xiuxiueja a la sala quin regal es pot comprar pel Xavi, un infermer que tot just havia estat pare feia uns dies.
Em poso el pijama blanc de creu blava i em disposo a començar el dia amb la Marissa, la qui serà la meva tutora aquest mes de juny, que porta 20 anys amb el mateix cupo i és natural de Tremp. Com us podeu imaginar ella coneix totes les històries hagudes i per haver dels pacients! Cada segon en tenia una de nova per explicar! Al seu costat, l’Eva, la infermera que juntament amb la Marissa fan un equip imparable d’UBA.
Són les nou del matí i comença el xou. Visites de crònics, d’urgències i domicilis, tot alhora. En el moment en què ens avisen per anar a explorar un pacient amb dolor abdominal a casa, sortim de la consulta i veiem unes petjades de sang per tot l’ambulatori que es dirigeixen a una altra consulta. M’apropo per assegurar possible ajuda i resulta que el pacient s’havia tallat el peu amb una destral. Com que confia tant amb la seva infermera, preferia venir al CAP que anar a l’hospital, tot i quedar-li més a prop.
De camí a la sortida, ens sorprenen dos nois d’Israel, un dels quals el vam atendre el dia anterior per un xoc anafilàctic. Buscaven a la nostra UBA per donar-nos un ram de flors i un text en anglès d’agraïment infinit. Després de la rigorosa fotografia, ja podíem agafar el cotxe per anar a la masia de la Maria. La Maria viu a una casa en un poble de 100 habitants; tot i tenir 96 anys i unes quantes afeccions, cada dilluns puja i baixa unes escales atrotinades per anar a mercat i supervisar a la cuidadora que l’acompanya, les fruites i verdures que compra. I evidentment, no s’oblida mai dels caramels Solano o els bombons de xocolata per la Marissa i l’Eva.
De tornada al centre, fem una parada obligatòria a Vilamitjana, on hi ha un forn familiar on fan el pa i les magdalenes més bones de tota la contrada. “Aquí hi ha molta qualitat de vida. Voldràs quedar-te?” Em pregunta la fornera, veient que cada setmana repeteixo les mateixes pastes. Ja tornem a ser al CAP i aquest cop toca fer ús de l’ecògraf per estalviar al pacient haver de tornar a agafar el cotxe per desplaçar-se. Finalment, una sessió d’indicadors on ens fa veure la bona posició del CAP i ens fa marxar contents per seguir el dia següent.
Són les tres i fa bon temps, així que decideixo aprofitar la tarda i anar a dinar al “lago” amb l’hamaca entre els arbres. Passo la tarda llegint i tocant la guitarra, veient com dos esquirols juguen a perseguir-se entre avets. Podria anar a conèixer altres llocs, però aquest espai m’aporta molta pau i tranquil·litat.
Acaba el dia i em falta anar a l’assaig de castells amb els Malfargats del Pallars perquè dos dies més tard tenim la primera diada de la temporada! Caminant, arribo a casa per posar-me al llit i poder gaudir de la brisa de la nit i del cant dels grills.
Als meus ulls i fins ara, era un dia idíl·lic impossible de tenir, però després d’haver fet aquesta rotació veig que poder-ho tenir cada dia és possible. Segur que algunes coses també passen a Barcelona, però el ritme frenètic i el constant donar i fer, personalment no m’ho permeten gaudir. Al final, és cert que Tremp es tracta d’una capital de comarca, però personalment hi he pogut trobar espai per poder dedicar el temps suficient als pacients, la proximitat que m’agrada amb un equip molt acollidor i uns paisatges de somni.
Per a aquells interessats, Tremp és capital de la comarca del Pallars Jussà amb aproximadament 6000 habitants i és el municipi en extensió més gran de Catalunya (més de 300 Km2) amb una baixa densitat de població. L’economia fonamentalment és agrícola, ramadera i de serveis. La seva àrea bàsica de Salut està dividida en dues subàrees, Tremp i rodalies (poblets més petits, amb masies dispersades) i la zona d’Isona i Conca d’allà. De les 7 UBAs de la comarca, dues d’elles visiten pobles un cop a la setmana i una d’elles sempre està en un entorn més rural. Compten igualment amb servei d’ASSIR, pediatria, RBEC, nutricionista i fisioterapeuta; i tot i que alguns especialistes pugin un cop al mes des de Lleida, tenen una comunicació molt directa i propera amb l’hospital de Tremp.
Crec que la diferència principal amb el món urbà en el que m’he mogut fins ara és la distància que hi ha fins a un centre sanitari, que implica alhora menys accessibilitat a proves complementàries i especialistes, el tipus de patologia dels pacients (molt allunyada del ritme vital de ciutat), la relació metge-pacient en la qual encara hi ha més proximitat, l’accessibilitat diària al centre i també la solitud a l’hora de prendre decisions mèdiques. A banda d’estar en un entorn privilegiat a la porta dels pirineus, fora del soroll, fums i aglomeracions.
Si em pregunteu l’opinió, sense cap mena de dubte, tornaria a repetir aquesta rotació.
Paraules clau: rotació rural; qualitat de vida; medicina de família i comunitària
Citació
Autora: Marquès Pàmies, Mariona
Títol: Decisions personals: primar la qualitat de vida
Revista: APSalut. Volum 13. Número 1. Article 259
Data: 10 de febrer de 2025
