Autora: Ana Hernández, R4 Medicina Familiar i Comunitària. CAPI Baix-a-Mar
El passat mes de novembre del 2023 vaig tenir l’oportunitat de realitzar la meua rotació externa a Cuba, concretament al municipi de Viñales, ubicat a la província de Pinar del Rio, a la part occidental de l’illa. En aquest article compartiré la que va ser la meua experiència.
El dia 1 de novembre començo la meua aventura i arribo a Viñales, un poble d’entorn rural que es troba rodejat del declarat patrimoni natural de la humanitat: el “Valle de Viñales”, realment una meravella d’entorn que t’enamora amb el seu paratge.
Valle de Viñales
Allà em va acollir una família que em va fer sentir part d’ella des del primer moment, allotjada a una casa on les portes sempre estaven obertes i mai faltaven les visites, ni el cafè.
No obstant sí faltaven moltes altres coses… medicaments, material sanitari, productes d’higiene i alimentació bàsica… En els darrers anys, i especialment després de la pandèmia COVID, Cuba ha patit un important declivi econòmic i una mancança d’importació de productes. Amb tot això la migració ha anat augmentant i pots trobar milers de famílies separades per la necessitat de buscar un futur més pròsper.
En tot aquest context soci-econòmic, vaig tenir l’oportunitat de rodejar-me de persones cubanes amb moltes ganes de mostrar-me la seva realitat, compartir les seves vivències i d’ensenyar-me una medicina en la que cada dia és un repte.
El sistema sanitari cubà és un sistema de salut exclusivament públic. En quan a l’organització territorial de l’atenció primària és bastant diferent al que estem acostumats, apostant per un model de descentralització. En aquest sentit en un mateix municipi, com per exemple Viñales (amb una població d’uns 30.000 habitants) hi han uns trenta consultoris repartits per tot el poble, abastant cadascun d’ells el petit barri que els rodeja (amb una població d’uns 1.000 habitants per consultori).
A cada consultori hi ha un metge general integral (el que nosaltres diríem metge de família) i una infermera. En alguns d’ells el metge de família i/o infermera, viuen a la mateixa construcció i, si hi ha una urgència al barri se’ls avisa, encara que no estiguin de guàrdia.
Cada consultori és un petit edifici format per dos o màxim tres sales: una sala d’espera, una sala d’exploració física amb una camilla i la sala principal en la que es fan les visites. No obstant, la majoria de visites es duen a terme a la mateixa casa dels pacients, les que anomenen “visites de terreno”.
Construcció d’un consultori. Planta baixa consultori i casa de la infermera i primera planta casa del metge, ‘el médico’.
A diferència del nostre àmbit, l’equip sanitari no sols va als domicilis d’aquells pacients que ho requereixen perquè els resulta impossible desplaçar-se al consultori (per edat avançada, fragilitat, dependència, mobilitat reduïda o processos aguts que ho impossibiliten…) sinó que de forma generalitzada realitzen les visites a les cases dels pacients, convertint-se així el domicili en l’escenari habitual de visita. Aquesta pràctica permet realitzar un abordatge al pacient i a la família més ampli i integral. A més a més, es manté un tracte molt proper i amable, sense faltar de nou el bon cafè cubà al que el pacient et convidarà quan vas a visitar-lo.
Realitzant una “visita de terreno” amb el metge i la infermera
Durant el mes que va durar la meva rotació externa principalment vaig estar a un dels consultoris, però també vaig rotar per altres àrees com l’Hospital Policlínic Fermín Valdés, ubicat al mateix municipi de Viñales, un petit hospital de poca capacitat on es poden cursar analítiques, sediments d’orina i fer radiografies. Si bé durant la meva estada allà si que disposaven de la màquina per fer radiografies, existia mancança de paper radiogràfic per a realitzar-les, pel que només es feien si el propi pacient havia pogut aconseguir el paper.
En aquest policlínic vaig estar a la consulta de l’internista, el psiquiatra i la gineòloga, i principalment a les urgències mèdiques, on realment és impactant els pocs recursos que tenen per fer front a les emergències més vitals.
Per altra banda, també vaig sortir a la comunitat visitant “la casa de los abuelos” i “el hogar materno”. La “casa de los abuelos” és com un centre de dia on poden anar-hi la gent gran. Allà realitzen els àpats del dia, activitat física de baixa intensitat amb una instructora, juguen al dominó, comparteixen entre els diferents usuaris, i a més a més dos cops per setmana hi va el metge de família a valorar els pacients que ho necessiten.
“Casa de los abuelos”
El “hogar materno” és un centre on les dones embarassades amb factors de risc ingressen per assegurar una correcta alimentació i descans, així com un control evolutiu minuciós per un equip multidisciplinari conformat per infermers, ginecòlegs, internistes i nutricionistes. Aquest espai neix de la necessitat d’assegurar les mesures higiènico-dietètiques bàsiques en dones embarassades, en un país amb falta de recursos, pel que es troben dones amb factors de risc, que al nostre parèixer podrien semblar bastant lleus com per separar-les del seu domicili i la seva família per ser ingressades a un centre, més en un moment vital tan significant, però és la forma que tenen de garantir la seva salut i la dels seus futurs fills i filles.
Més enllà de la rotació mèdica que vaig realitzar, vaig tenir l’oportunitat de conèixer a gent meravellosa que em va mostrar els indrets de Viñales, els seus costums, la seva alegria i manera de viure i sobretot la seva salsa cubana.
Quan vaig finalitzar la meua rotació vaig aprofitar per conèixer altres parts de l’illa, entre les quals vaig visitar l’Habana. Allà vaig anar a la “fábrica de arte cubano”, una galeria i club d’art contemporani, on vaig gaudir d’una obra de teatre anomenada “No importa” de la companyia teatral “Mejunje”. Aquesta obra tractava d’una història compartida per la gran part de la població cubana: els amics i la família separats per la immigració. En aquest sentit, l’obra narra el rencontre de quatre amics que havien compartit infància i joventut fins que tres d’ells van marxar del país, i un d’ells es va quedar. Amb el pretext d’una reunió d’amics que es retroben es dona vida a tot un discurs crític i compromès sobre la realitat cubana, i en especial dels joves cubans, que avui es troben davant la disjuntiva d’anar-se’n o quedar-se. Realment viure aquesta obra va ser viure el resum de totes les històries que durant la meua estada a aquest país havien compartit amb mi. Observava la mirada d’aquells actors i actrius, que no narraven una història fictícia qualsevol, sinó la seva pròpia història, la d’una illa que s’està quedant sola. Observava els ulls de la gent del públic, qui probablement estarien pensant en algun amic o familiar que es trobava en aquella mateixa situació. Aquella obra em va ficar el cor en un puny, i és que la decisió de marxar mai és lliure, ni menys, fàcil.
Mesos més tard, trobant-me jo en la meua consulta del CAP de Vilanova i la Geltrú vaig visitar al senyor Gabriel. Abans de fer-lo passar, em vaig revisar els darrers cursos clínics escrits per la seva metgessa. Es tractava d’un senyor de 61 anys, natural de Cuba, i deixava reflectit als cursos com enyorava la seva terra. Jo portava la meua mig hora llarga de demora, i el vaig fer passar. En Gabriel estava bé, consultava per un mal de panxa puntual, que ja havia resolt i presentava una exploració física totalment normal, i llavors em va dir que en dos dies marxava de forma temporal a Cuba, a l’Habana, la seva terra on havia crescut i viscut. Llavors li vaig explicar que havia estat a Cuba fent la meua rotació externa feia uns mesos enrere. En aquell precís instant, sabia que obrir aquest calaix seria augmentar la mig hora de demora a l’hora, però no em va importar. I de nou, estava allí, una persona explicant-me la seva realitat, en la qual si bé em confessava que la seua qualitat econòmica havia millorat i podria gaudir d’una pensió digna en els seus últims anys de vida, em deia de nou que mai seria tan feliç com ho és quan torna a Cuba i es troba al pati de la seua casa a l’Habana, fent un peix a la brasa en la seva barbacoa, mentre comparteix aquell moment amb la seva família i amics. I vaig tornar a sentir aquella mirada.
Citació
Autor: Hernández, Ana
Títol: La meva experiència a Cuba durant la rotació externa
Revista: APSalut. Volum 13. Número 3. Article 264
Data: 26 d’abril de 2025
