Anna Tomàs-Rodó Valls. R4 Medicina Familiar i Comunitària EAP Sardenya.
Introducció
Durant el mes de gener vaig fer una rotació a Costa Rica amb l’organització Hands for Health, i vaig tenir el privilegi de treballar en dos contextos molt diferents però profundament connectats: la comunitat indígena Ngäbe, al sud del país, i l’estació migratòria EMISUR, a la frontera amb Panamà.
Una cultura viva que no entén de fronteres
Els Ngäbe són un poble indígena que viu entre la Comarca Ngäbe-Buglé (regió autònoma de Panamà) i diversos territoris del sud de Costa Rica, com Coto Brus i la península de Osa. Aquesta distribució no respon a límits polítics, sinó a una realitat històrica i cultural molt més antiga. A través de la transhumància, cada any milers de Ngäbe creuen la frontera per treballar a la collita del cafè, movent-se entre dues nacions que sovint no els reconeixen com a propis.
Aquesta mobilitat, que per ells és supervivència, genera també vulnerabilitat. Les famílies viuen en condicions precàries, amb dificultats d’accés a l’educació, la salut i serveis bàsics. I malgrat tot, conserven una identitat cultural forta, arrelada al territori i als seus valors espirituals.
Una salut que neix de la comunitat i del territori
La visió de la salut entre els Ngäbe és radicalment diferent de l’occidental. La seva medicina tradicional —amb la figura central del sukia o curandero— posa l’accent en l’equilibri entre cos, esperit i natura. Els trastorns emocionals i espirituals no es veuen com malalties “mentals”, sinó com desequilibris entre l’individu i el seu entorn.
Una experiència que em va marcar especialment va ser el problema de la disenteria entre els infants. Quan vam recomanar bullir l’aigua del riu, la comunitat va respondre que bullir-la era matar-la: “Si bebemos agua muerta no podremos vivir.” Vam portar un microscopi per mostrar les bactèries i així comparar l’aigua del riu i l’aigua potable. Després d’observar-ho, ens van dir: “Está claro, cuando hierves el agua se muere” Aquesta resposta m’ha quedat gravada, perquè em va fer entendre que el diàleg cultural és tan important com qualsevol consell mèdic. Si volem promoure la salut, cal primer entendre el valor simbòlic i vital que la comunitat dóna als seus costums i creences.
EMISUR: la migració com a malaltia i com a esperança
Durant la rotació també vaig treballar a EMISUR, el centre d’atenció temporal per a migrants a la frontera de Paso Canoas. Allí, l’èxode és constant: cada dia arriben centenars de persones després de creuar la selva del Darién. Les històries són dures: dones embarassades, infants amb febres, persones exhaustes i moltes amb ferides invisibles, resultat d’una travessa plena de perills, violència i incertesa.
La població Ngäbe no només migra per feina: pateix també la marginació, la manca d’accés a serveis bàsics i la discriminació, tant a Costa Rica com a Panamà.
Conclusions: una salut que comença amb el context
Aquesta rotació m’ha deixat una idea clara: la salut comunitària no és només una branca de la medicina, és una actitud. És reconèixer que darrere de cada pacient hi ha una història, una cultura, una manera d’entendre el món.
No hi ha protocols universals si no coneixem primer la comunitat que tenim davant. No hi ha educació efectiva sense diàleg intercultural. I no hi ha medicina real sense respecte per allò que dóna sentit a la vida de l’altre, encara que no coincideixi amb el nostre manual de salut pública.
Citació
Autora: Tomàs-Rodó Valls, Anna
Títol: Entre cafetars i fronteres: aprendre salut comunitària amb la comunitat Ngäbe
Revista: APSalut. Volum 13. Número 3. Article 271
Data: 5 d’octubre de 2025
