Laura Torrents Cunill. MFiC CAP Vallcarca
El matí començava amb una quietud trencada pels sons de les veïnes. Potser hi havia electricitat, o potser no; “Se fue a las cinco!!” ens deien, com qui diu quelcom inevitable.
Amb la bata posada i el sol encara baix, travessàvem el poble de Viñales, carrer Salvador Cisneros amunt. Caminant al costat de la Yolanda – la reina de Viñales, com m’agrada anomenar-la – el trajecte es feia llarg: tothom la coneix, tothom l’estima. Saluda, s’atura, ens presenta, petons, ens abracen. Parlem dels talls de llum, dels fills que han marxat, de remeis i de dolors; el dia clínic comença així, com qui no vol la cosa i sovint, al carrer. A Viñales res no és del tot previsible, i això fa que cada jornada tingui alguna sorpresa. Les consultes poden ser a peu dret al carrer, a la sala del consultori o sota un porxo, i mai se sap quan algú vindrà a demanar consell.
Durant la rotació he participat, entre d’altres serveis, a les consultes del policlínic, a urgències i al “terreno”, les visites domiciliàries. A urgències, l’escassetat de recursos contrasta amb l’agilitat i el criteri clínic dels professionals. No hi ha proves complementàries ni grans aparells, però hi ha molta capacitat de decisió i responsabilitat compartida: el pacient coneix els seus límits, busca ajuda quan cal, i la comunitat sosté. A domicili, la medicina adquireix una altra dimensió. Entrar a les cases et permet veure les solucions quotidianes davant la manca d’aigua, llum o accés a medicació.
Al caure el sol, em calçava les bambes i sortia, corrent o caminant entre mogotes, palmeres i aquells vermells impossibles. No era només el paisatge; era la sensació de formar-ne part. Respirar aquell aire i mirar el verd em connectava a una mena de plenitud silenciosa, difícil de posar en paraules. Aquell estat en el que no necessites res més. No vaig fer cap fotografia que faci justícia al que sentia.
Els vespres eren d’històries, de riures al balancí del porxo, d’esperar la llum que potser no tornaria, de sortir a prendre alguna cosa o ballar. Això sí, sempre la música; amb només una nota, els malucs comencen a moure’s i les cares s’il·luminen. Em meravellava veure com el ball, com a gest col·lectiu, transformava la realitat. Sempre música i sempre ball, a pesar de tot.
Mentre observava, escoltava i participava, anava entenent com la salut, aquí, no es construeix només amb medicaments o protocols, sinó amb xarxa, presència i creativitat. He entès que es viu i sobreviu gràcies a la comunitat.
Res hauria estat igual sense en Dani i la Irati, que ràpidament van passar de ser companys a ser amics. I, per descomptat, sense els meus mogotes, que els mantinc tatuats al cervell. Viñales m’ha deixat preguntes, aprenentatges i vincles que persistiran molt més enllà del viatge.
Citació
Autora: Torrents Cunill, Laura
Títol: Viñales: ritmes, vincles i comunitat
Revista: APSalut. Volum 13. Número 3. Article 268
Data: 15 de setembre de 2025
