La vida atapeïda del resident sovint no deixa lloc a la comunitària, aquell cognom oblidat al que costa donar-li un significat entre tanta medicina familiar.
Però els que tenim la sort de formar part d’una unitat docent com UDACEBA, que aposta per superar-se dia a dia en la formació dels seus residents, se’ns va encarregar una feina que semblava molt senzilla: plasmar la comunitària en una imatge.
Durant vàries setmanes vaig estar observant al meu entorn i no feia més que veure medicina familiar, infermeria familiar, treball social, pacients, personal administratiu… tothom fent la seva feina i interpretant el seu paper, però no vaig veure res fora de l’habitual en un Centre d’Atenció Primària.
Va arribar el dia en què vaig sortir a fer un domicili i ja de tornada, baixant pel passeig de Sant Joan, vaig aixecar la vista i ho vaig tenir clar: la comunitària estava allà. Hi havia grups de gent gran asseguts al banc comentant la notícia del dia, cuidadors supervisant algun avi amb el seu caminador fent el passeig d’aquell matí, nens jugant al parc abans d’entrar a l’escola… i una mica més avall, a mà esquerra, em va cridar l’atenció un grup de gent que mirava cap un mateix lloc: una partida de petanca. Em vaig unir a ells per observar allò que semblava tant interessant i em va sorprendre el nivell d’organització: una persona s’encarregava de gestionar les partides, un parell de dones supervisaven els penjadors on tothom havia deixat les seves pertinences, hi havia com 4 o 5 partides simultànies i un grupet d’experts comentaven els resultats des del lloc més alt.
Veig treure el mòbil de la butxaca i vaig fer una fotografia: això sí que és comunitària.
Citació
Autores: Nadal Olivé, Núria
Títol article: Petanca autogestionada: la imatge d’una experiència de Comunitària
Revista: APSalut. Volum 5. Número 3. Article 96
Data: 22 de juliol de 2017
