Autor: Albert Casasa Plana. Cap d’Estudis de la UDM d’Atenció Familiar i Comunitària ACEBA
Aquest any celebrem els vint anys de la nostra Unitat Docent. És una bona ocasió per mirar enrere i recordar com va començar tot, però també per reflexionar sobre el que hem après durant aquest temps i els reptes que tenim al davant.
L’any 2006 va néixer una unitat docent amb una característica que la feia diferent de les altres: estava formada per equips d’atenció primària autogestionats. Eren centres que ja havien apostat per un model basat en l’autonomia i la responsabilitat dels professionals i que volien participar també en la formació dels futurs especialistes de medicina de família.
El primer cap d’estudis va ser en Josep Manuel da Pena, una persona que va tenir un paper fonamental en la creació i consolidació del projecte. En Josep Manuel era un defensor convençut de la medicina de família i de la capacitat dels professionals per organitzar-se, prendre decisions i tirar endavant iniciatives pròpies. Creia en la docència i en la necessitat de formar metges de família amb criteri, autonomia i esperit crític.
Recordo aquells primers anys, anant als centres explicant el projecte i convencent els companys que valia la pena incorporar residents. En Jordi Casanovas, en un article publicat a l’APSalut amb motiu dels setze anys de la Unitat Docent, recordava una visita que vam fer amb en Josep Manuel a Vic. És un bon exemple d’aquella etapa inicial, en què hi havia il·lusió, però també dubtes sobre com encaixar la docència en uns equips que ja tenien una activitat assistencial intensa.
Malauradament, en Josep Manuel ens va deixar massa aviat i no ha pogut veure com ha crescut aquell projecte. Crec que estaria content del camí recorregut, encara que segurament també trobaria moltes coses per millorar. El seu record continua molt present entre els que vam compartir amb ell aquells primers anys.
Una de les particularitats de la nostra Unitat Docent és precisament el model d’autogestió dels centres que la formen. L’autonomia dels professionals, la proximitat en la presa de decisions i la possibilitat de posar en marxa iniciatives sense estructures excessivament rígides han afavorit una manera de treballar que també s’ha traslladat a la docència.
Al llarg d’aquests vint anys hem impulsat activitats que en el seu moment eren força innovadores. Recordo, per exemple, quan vam començar a fer sessions clíniques en línia compartides entre tots els centres. Avui ens sembla la cosa més normal del món, però aleshores les videoconferències no formaven part de la rutina dels equips sanitaris. Aquelles sessions ens van permetre compartir coneixements, aprofitar l’experiència dels professionals dels diferents centres i, sobretot, sentir-nos part d’una mateixa unitat docent malgrat la distància física.
Un altre exemple va ser la incorporació de la formació en ecografia clínica. Vam apostar per una tècnica que aleshores encara tenia poca presència a l’atenció primària, però que vèiem que podia aportar molt a la capacitat resolutiva dels metges de família. Amb el temps, l’ecografia s’ha anat incorporant a molts centres i avui forma part de les competències que cada vegada més professionals consideren necessàries.
També voldria destacar una activitat que considero especialment valuosa: l’organització d’una ACOE anual (Avaluació Clínica Objectiva Estructurada) per fer el seguiment de l’adquisició de competències dels residents. És una activitat complexa d’organitzar, que requereix la participació i implicació de molts professionals, però que ens permet anar més enllà de les avaluacions habituals. No es tracta només de comprovar què saben els residents, sinó de veure com apliquen els coneixements, com es comuniquen amb els pacients i com prenen decisions davant de situacions clíniques. I, sobretot, ens permet identificar els aspectes que cal reforçar durant la seva formació.
Són tres exemples diferents, però que tenen un element en comú: la voluntat de buscar maneres de millorar la docència i no limitar-nos a fer les coses perquè sempre s’han fet així. Naturalment, no tot el que hem provat ha funcionat igual de bé, i segur que hem comès errors, però crec que aquesta capacitat d’iniciativa és una de les coses que hem de preservar.
Durant aquests anys la Unitat Docent ha crescut, s’hi han incorporat nous centres, nous tutors i tutores i moltes promocions de residents. També hem incorporat la formació especialitzada en Infermeria Familiar i Comunitària, un pas important que ens ha ajudat a ampliar la mirada i a treballar d’una manera més multiprofessional.
La recerca i la salut comunitària també han anat guanyant espai. El grup Fem Salut al Barri, les jornades comunitàries i els diferents projectes impulsats pels centres són una mostra de la voluntat de mantenir present aquesta dimensió de la nostra especialitat, que massa sovint queda en segon terme davant la pressió assistencial.
La revista APSalut, que va néixer el 2013 amb el primer article ‘APSalut i el Dr. da Pena’, també forma part d’aquesta història. Ha estat un espai per compartir experiències, publicar treballs dels residents, donar a conèixer projectes i reflexionar sobre la nostra professió. I ha contribuït a mantenir el contacte entre professionals de centres diferents que, d’altra manera, potser tindrien poques ocasions de compartir el que fan.
Però, per damunt de les activitats i dels projectes, la docència continua depenent de les persones. Especialment dels tutors i tutores, que són els que assumeixen bona part de la responsabilitat formativa en el dia a dia. Fer de tutor no sempre és fàcil, sobretot quan la pressió assistencial deixa poc temps per aturar-se, comentar un cas o revisar una decisió. I, malgrat això, molts professionals continuen dedicant temps i esforços a formar els residents.
Sempre he pensat que tenir residents és també una oportunitat per als professionals i per als centres. Els residents ens fan preguntes, ens obliguen a justificar decisions que de vegades prenem gairebé automàticament i aporten coneixements i maneres de veure les coses que ens ajuden a no quedar-nos enrere. La docència no és només una feina que fem per als residents; també és una manera de continuar aprenent nosaltres.
Fotografia d’arxiu de la Unitat Docent UDACEBA. Any 2017
Ara ens toca afrontar una nova etapa. L’atenció primària està canviant, els pacients són cada vegada més complexos i les exigències assistencials no paren de créixer. També canviarà la formació dels especialistes, amb nous programes formatius i noves competències. I la irrupció de la intel·ligència artificial ens obligarà a repensar algunes de les coses que ensenyem i la manera com ho fem.
Probablement d’aquí a vint anys moltes de les eines que utilitzem avui ens semblaran antiquades. Però hi ha aspectes de la nostra professió que difícilment canviaran: la capacitat d’escoltar, de comprendre el context de cada persona, de prendre decisions en situacions d’incertesa i d’acompanyar els pacients al llarg del temps. Hem d’aconseguir que els futurs especialistes dominin les noves tecnologies sense perdre aquestes competències que són essencials en la medicina i la infermeria familiar i comunitària.
Vint anys després, crec que podem estar satisfets del que hem construït. I això ha estat possible gràcies a moltes persones: els que van impulsar el projecte, els equips que s’hi han anat incorporant, els tutors, els col·laboradors docents i, naturalment, els residents que han passat per la nostra Unitat Docent.
Ens queden molts reptes per davant. Tant de bo, d’aquí a vint anys, els que ens hagin agafat el relleu puguin mirar enrere amb la mateixa satisfacció i, sobretot, amb les mateixes ganes de continuar millorant.
Enllaços d’interès
- Us compartim el vídeo commemoratiu del 20è aniversari de la nostra Unitat Docent «20 anys formant futur a UDACEBA«
- «2006-2026 Grans persones, Grans professionals» Recull de totes les persones, residents i tutors, que han format part del camí d’UDACEBA al llarg dels 20 anys.
Citació
Autor: Casasa Plana, Albert
Títol: Vint anys fent escola, vint anys obrint camí
Revista: APSalut. Volum 14. Número 3. Article 288
Data: 5 d’octubre de 2026
