Laura Aranalde. Comunicació en Salut
‘Quan no hi ha recursos, tot és medicina clínica. Aprens a utilitzar el que tens i com pots. I estàs cara a cara amb el pacient, parlant amb ell i tranquil·litzant-lo. No és com aquí que estem més temps davant l’ordinador, fent clics amb el ratolí.’
‘L’experiència a l’Equador va ser un aprenentatge exprés. Les urgències son tot el que pugui arribar a entrar durant la guàrdia a l’hospital. Gaudeixes de molta llibertat dins de l’hospital i s’ha d’atendre tot i a tothom: estàs fent una visita i de cop estàs intubant amb el cirurgià.’
Aventurera viatgera va arribar el 2021 a Barcelona buscant una ciutat on pogués viure sola i que estigués a prop de la platja. L’Adriana García-Pantaleón és filla de Córdoba. Va començar la carrera de Medicina a Osca i diferents circumstàncies de la vida i la necessitat d’un canvi d’aires la van portar a fer la residència a UDACEBA, Barcelona. ‘Vaig començar sense conèixer massa bé els centres de la Unitat Docent UDACEBA, de fet no sabia que podria anar Vic o a Mollet del Vallès, per exemple’.
L’Adriana va fer una rotació externa a l’Equador durant un mes, concretament al Servei d’Urgències de l’Hospital Básico Yantzaza, a la província de Zamora Chinchipe.
Aquest any ha acabat la residència de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària i durant l’estiu ha compaginat la seva feina entre l’EAP Sardenya, fent reforços i també com a adjunta a Urgències a l’Hospital de Mollet. ‘Si jo ara fos el número 1 del MIR no sabria què escollir, perquè m’agrada tot però no vull cap especialitat en concret, i família ho té tot. Estic entre urgències i l’Atenció Primària i no em vull desvincular de cap per veure cap on vull ampliar coneixements en un futur’.
Per què vas escollir Amèrica del Sud per fer la rotació externa
A l’Hospital de Mollet estic entre companys metges de Sud-Amèrica que amb la carrera acabada arriben aquí amb molta experiència, i m’explicaven els tipus de serveis que atenien i els recursos que tenien sobretot en zones rurals. I vaig pensar… Jo vull viure això! Fer el pas d’anar-hi va ser una decisió difícil, per la situació política del país i els possibles perills. La realitat és que la zona on estava era molt tranquil·la i no vaig tenir cap problema.
Un hospital de tercera?
La situació és precària. No tenen res. Tot s’ha de registrar a mà, absolutament tot. No tenen informatitzada la història clínica del pacient. Només et pots guiar amb el que t’explica la persona. És un hospital on veus passar les gallines des de dins, t’arriba un accident en el que anaven cinc persones en una moto, no tenen seguretat social perquè no treballen… i tenen una gran mancança de medicaments. Em van passar un llistat de 5 pàgines senceres de medicaments dels que no disposaven. Han de fer amb el que tenen, sense més.
Menys recursos, més humanitat
La salut pren un altre valor?
Els mateixos pacients tenen molt poc coneixement i consciència de la salut. En general no saben què tenen, ni quins medicaments prenen. A més, la tecnologia és molt cara. Només poden veure les imatges d’un TAC, però el tenen molt limitat perquè ni tan sols hi ha un radiòleg i ningú el pot interpretar.
Allà hi ha molt dengue. Hi havia inclús mosquits de dengue dins de l’hospital. En ple febrer-març el que seria un mal de cap amb febre que aquí seria una grip o un virus hivernal, allà tot era dengue. I vaig haver de canviar molt la mentalitat, perquè no sempre es podia fer ni una analítica de sang per exemple, només si el pacient tenia alguna sospita o una complicació, perquè tenia un cost elevat. I a més, demanaves l’analítica i després et deien que el laboratori no era del tot fiable. Tampoc hi havia llits moltes vegades… per ingressar-los i les derivacions entre hospitals son complicades.
Què vas sentir davant d’aquest escenari…
Empatia i humanitat. Va ser una lliçó de vida, de companyonia, de resiliència i de paciència (la que no tinc).
La pràctica de la medicina quan no tens recursos
No pots exercir la medicina com l’has après, perquè no tens els fàrmacs ni les condicions, ni la higiene, perquè estàs al bell mig de l’Amazones. I has de canviar tot el que has après, i és frustrant, perquè saps que hi ha una evidència, però és el que hi ha. Cal respirar profundament.
Per això s’ajuda tant tot l’equip sanitari. Els serveis es col·lapsen però tots els professionals fan molta pinya i sempre es donen la mà.
I el pacient en canvi és gratificant. Arriben greus, malalts, i plorant, i tu no els pots oferir massa… però amb el poc que els dones són molt agraïts.
Vas tenir por en algun moment?
Si. Un dia, després d’un torn de nit a l’hospital, vaig anar a bussejar a les illes Galápagos i em vaig trobar molt malament, com mai m’havia trobat. I estava sola, amb un mal de cap que no podia aguantar i una gran febrada. Plorava, vomitava, tenia diarrea, i pensava que em moria. Van ser uns dies complicats i vaig tenir por. Però tothom em va ajudar molt.
També per la perillositat del vol, d’un possible segrest… si que a l’hospital venien persones ferides d’arma blanca, però la nostra zona era bastant tranquil·la. Em va impactar un pacient ferit de bala que li havia travessat el maxil·lar. Aquest cas em va impressionar.
Reflexions de millora
‘Hem d’intentar tornar a humanitzar una mica els nostres recursos de temps. Perquè tenim molta tecnologia però no tenim temps d’escoltar els pacients, i és molt important’
Amb l’experiència viscuda, què creus que hem de millorar aquí?
Aquesta rotació va ser com anar enrere en el temps, amb les seves coses bones i dolentes. Si bé és veritat que allà no tenen recursos i aquí els tenim, sovint ens oblidem de l’empatia pel pacient perquè tenim sempre una pantalla davant i ho hem de registrar tot.
Hem d’escoltar el pacient, però amb els 10 minuts de consulta que tenim hem d’estar gairebé tota l’estona escrivint perquè hi ha gent esperant. Potser aquell pacient ve només una vegada a l’any, i vol consultar-te coses, i no podem atendre, observar, escoltar atentament. I aquest temps és molt important. I si estàs a urgències, és molt més extrem perquè tothom vol ser atès de seguida.
I amb els companys de professió?
En general hi ha com una “lluita” entre medicina interna i les especialitats. A l’hospital quan puges a planta, sents frases del tipus “aquest pacient és teu”. Això no existeix allà, tot són hiperconsultes, l’equip fa una pinya increïble. Els interns són tots. Tots són molt solidaris, s’ajuden molt. És molt bonic.
I la companyonia també ens ha de permetre evolucionar. Jo per exemple entrava molt feliç a l’hospital! Totes les rotacions em semblaven espectaculars. I fer xarxa entre serveis és molt important, perquè la comunicació millora la jornada laboral, tot flueix millor i al final repercuteix positivament en el pacient.
Han canviat els teus valors personals?
Si, quan jo vaig arribar Barcelona era una ciutat nova, psicològicament no estava en el millor moment i he rebut molta ajuda i recolzament. I això m’ha servit també per als meus pacients, aquesta vessant més de psicologia i benestar. I ajuda a empatitzar amb ells. Aprens molt cada dia. Cada dia tens molts sentiments i per això calen eines per gestionar-los.
Citació
Autora: Aranalde Vila-Masana, Laura
Títol: La desCOBERTA. Entrevista a Adriana García-Pantaleón
Revista: APSalut. Volum 13. Número 3. Article 273
Data: 2 de setembre de 2025
